divendres, 16 de juny de 2017

POBLE DE TÒFUL MUS / Trio Arrels de Menorca

LLUNA PLENA de TÒFUL MUS / Maregassa

LLUNA PLENA

Com és que es vells pescadors
no moren dins de sa barca,
a s’hora que sa foscor
besa sa llum de s’aubada.
Dient  adéu a la mar,
esculls, desijos i lloses.
En terra poden quedar
pensaments que facin nosa.
No te’n vagis encara company,
poc a poc, cantarem sa darrera.
Lentament, retardant es compàs,
tanmateix ja ningú ens espera.
I després baixarem cap es port,
voltejant, pas a pas, sa vorera.
Obrirem es calaix des records,
sols des bons, es dolents deixen pena.
Malgrat tot, si arribam fins es moll
on descansen ses barques i nanses,
comptarem quantes n’hi ha que mai més,
com tu i jo, pescaran esperances.
Avui segur que tampoc
sa sort ens dóna s’esquena,
s’oratge ve de xaloc
i fa nit de lluna plena.

TÒFUL MUS

dissabte, 3 de juny de 2017



TRENQUEN SILENCIS



La rosa del matí desvetlla el jorn,
l'aura lumínica desperta el poble
i amb una onada plena de color
pinta amb clarors la imatge de la vila.
Flabiol i tambor trenquen silencis
amb un ressò que balla dins de l'ànima.
Cavallers es vesteixen d'atzabeja
amb el frac que mesura la diada.
Els cavalls abillats amb foc de festa,
agiten les crineres dins l'espai.
Els carrers bullen pel caliu que vessa
aquell regust de goig i emoció.

Els cavalls, al galop, entren al Born.
La gent saluda amb càntics la qualcada,
i el caragol es fa un esclat d'amor
en l'aldarull que emplena aquesta plaça.
Els cavallers cavalquen amb delit
devers la pau de sant Joan de missa.

A les mans, canyes verdes que ens revelen
el mite anyal que serva Ciutadella
amb la força de les tradicions.
Així, cada any, renovarem el cor!

ANNA MARIA TICOULAT


Anna Maria a l´exposició" 20 del siglo XX. Las voces de la cultura de Menorca", de José Fco. Quadrado. Juny 2017

dijous, 1 de juny de 2017


NÚVIES

Després de la caminada
hem arribat al penya-segat.
M'has agafat la mà
i estirant-la cap avall
ens has assegut
sobre el temps,
que com una roca llisa
reté l'esdevenir de la immensitat.
Tu ets bella i estens la dolçor
fins a la línia inabastable
que junta mar i cel.
És inútil sostenir-la.
Tot romandrà lluny
i no sempre es pot accedir
al perpetu o al blau.
L'amalgama supura la nafra
i dels meandres intestinals dels caminois,
eterns i calcigats,
he après a retenir-te
dins la memòria
que cautelosa,
despresa de tota sublimació,
et mescla, horitzontal i crepuscular,
amb totes les altres.

  DAMIÀ ROTGER MIRÓ