MISTERI DE LA PAU

Devora el mar passejo sense pressa
mentre respiro un fresc alè de pau
que m’emplena els sentits d’un nou caliu
i em desperta d’un son d’indiferència.
Obro els ulls en silenci i lentament
per percebre la mítica carícia
que em transforma tot d’una el tarannà
tant de temps adormit sense resposta.
Devora el mar em sento revifada,
com si m’haguessin injectat l’eufòria
i fos aquella dona emprenedora
que capgirava el món d’una embranzida.
Em sento nau que el vent infla les veles
i navego veloç sobre les ones!

ANNA MARIA TICOULAT

El mercat de les algues - Poema de Gumersind Gomila

El fossar 

Ocell emigrador que vas i véns
i travesses la mar d’un cap a l’altre, 
si veus, al mig del blau, 
si veus una illa amb serenor d’estàtua, 
no preguntis son nom als mariners, 
que els noms no ténen importància. 
Pensa només que aquell és el fossar 
dels meus ocells d’infància. 

Damunt de cada tomba un raig de sol,
i per corona eterna, la mar ampla… 
Un raig de sol és un ocell de foc 
que tot ho pren per branca.


GUMERSIND GOMILA

"DANSA" - Gumersind Gomila/ Maria Àngels Gornés


TEMPS DE NAUFRAGIS



Company incert de totes les tristeses, 
amic que passes amb l’alè perdut 
i l’aura estranya de l’heroi vençut, 
¿què se’ns ha fet d’aquelles mans esteses

aplegades al goig i les promeses, 
despertes al misteri inconegut? 
¿Per quins camins ignots haurem rebut 
aquest deseiximent ple d’orfeneses?

Per l’avidesa, l’odi ja ha fruitat 
i els dies ens esclaten de grisor, 
de fúries i d’angoixa i de combat.

Contra el disseny d’un món ple de dolor, 
la paraula que salva en dignitat, 
els drets humans posats en acció.


PERE GOMILA.    Tots els éssers . Poetes de Menorca pels drets humans.2007


SUPERNOVES

Escriuré
el teu nom en el cel.
L'escriuré tan gran 
que començarà
en les pestanyes afilades
dels estels
i arribarà fins al
genoll de la lluna.
Serà una escriptura a pinzell
desplaçant la seva punta quadrada
per les astes lumíniques
que formen els astres
del teu nom.
El vincle entre els
moviments de la mà
i els estels fugaços
definirà el contrast,
la modulació del traç
la forma i la contraforma,
i l'espai dels centelleigs
entre lletra i lletra.
Manipularé amb exigència
l'angle i la pressió
del pinzell per definir
les Supernoves dels glifus.
Després l'esculpiré
-imperial i majestuós-
a partir de traços geomètrics
d'esferes celestes
i amb serifes
d'Oriones cisellats.
I en acabar,
tocaré el cel,
i somrient, pensaré
que per fi
he aconseguit
escriure
el millor poema
de l'univers;
el teu nom.


DAMIÀ ROTGER MIRÓ


ESCRIU-ME

Escriu-me quan arribis allà on sigui,
on et dugui el desig, o el cansament,
o totes dues coses. Parla’m sempre,
que necessito versos i paraules
per omplir-me aquest tros de soledat
que enverina els camins secrets del cos.
Agafaré les lletres que m’enviïs
i en faré una flassada acolorida
–encara tinc aquella por del fred
que em recorre la pell a mossegades;
el fred que ve de dintre, de l’arrel
d’algun dolor ofegat que encara ignoro–.
Amb la tinta que en quedi, pintaré
grafits estranys per les parets del somni. 
Així podré ofegar aquest buit de tu,
i el buit de mi i el de la terra molla
que sé vençuda sota els peus de fang,
que no m’aguanta.
Escriu-me, no t’oblidis del meu nom.
Quan ja no em quedi res on aferrar-me,
m’arrauliré a la panxa de les lletres
i em quedaré quieta, mentre espero
que em facin oblidar que no són res,
tret d’un miratge inútil que no em salva.

SÒNIA MOLL GAMBOA

Guiem Soldevila (+ Lluís Gener) - "Escriu-me" en directe a la Sedeta (2016)



Fins a peus d'illa,
l'horitzó, 
desitjós i presumit, 
pentina, 
amb la teva nuesa, 
la llarga 
caballera
del mar.

DAMIÀ ROTGER MIRÓ

FURT

Plouen vidres
als carrerons de l’ànima.
M’amago entre les ombres
i espio els vianants.
Assaltaré el primer que tingui llum
i li prendré el somriure.


SÒNIA MOLL GAMBOA


RESPIREM-NOS

Fins al punt on se'ns perdin els límits. 
On ja no es distingeixi la teva llum, 
la meva incertesa. 

Allunya't una mica, 
després. 
I respirem-nos.



SÒNIA MOLL GAMBOA


Lletres ennuvolades.
Et plovisc paraules mentre
em plous l´esquena.

DAMIÀ ROTGER MIRÓ

DAMIÀ ROTGER 2ª ronda del Slam Mallorca Mes a Més de Octubre de 2015


Arribo a Binigaus
a primera hora del matí
i pensant en la nuesa
de la teva mirada
nedo unes quantes 
bracejades cap a l'horitzó.
En tornar a la costa
m'assec en la sorra
i miro com les gotes de mar
que em lleneguen
de les galtes al ventre
m'escriuen sobre la pell
l'eternitat blava
del teu record.



DAMIÀ ROTGER MIRÓ


Al centre,
l'anell del vell tronc
sent el trau
de la destral.

Cos de fusta
i cap de metall

el temps
ens talla en dos.


DAMIÀ ROTGER MIRÓ

JARDÍ FLORIT


Dibuix tipografíes imaginàries.

Pessics, glifus i signes.

Agafo una pàgina a l´aztar
d´aquell llibre desgastat
i en guardo les paraules
dins la meva cantimplora.

M´espera un llarg camí
fins a arribar 
al teu jardí florit,
poesía.


DAMIÀ ROTGER MIRÓ     Lletrescades.


DAMIA ROTGER 1ª ronda del Slam Mallorca Mes a Més de Octubre de 2015

Els Entusiastes - Damià Rotger - IB3

Damià Rotger Miró recitando el poema de cortesía del ganador. 17-10-14


S'allargassa el sol
sobre els porticons
endormiscats
i tu, ens creadora,
m'encetes el dia
amb la llum sucosa
del coit.

DAMIÀ ROTGER MIRÓ

DELICADESES art de tros · 8a edició · 11 agost 2016


SA CAPADETA



En un Born ple de centaures
alçant-se sobre un tel humà
d’infinits colors,
demana sa capadeta
un infant, tot valerós.
Animal d’esquerpa testa,
vull llegir en el teu mirall
allò que en saps de la festa,
allò que quan tu, cavall,
en guaitar per la finestra
pots contemplar amb tot detall:
somriures, avellanes i festa.
Sentir de prop el teu alè bavós,
tocar-te el cap per damunt la brida.
Aquest primer contacte entre tots dos
saps que ens marcarà la vida.
A l’orella jo et vull dir
una cosa interessant:
ets tu qui crea l’estirp
dels devots de Sant Joan.

SERGI CLEOFÉ

A Betlem, els pastorets

no hi deixen ni mel ni nous

ni safrades de bunyols

ni tan sols un pastisset:

els hi han dit que l'angelet

té amunt el colesterol.



JESÚS MOLL PONS

Açò som jo, ben segur:

Som  un rellotge aturat ,

O un mirall mig esquerdat

On no s’hi mira ningú;

Un retrat desenfocat:


Ja veus què som sense tu.



JESÚS MOLL PONS


Diuen que tots es camins

Et poden dur fins a Roma.

N’hi ha qui  diuen que no és broma,

Que Roma no és tan endins,

Que de truis,  renous i aromes


N’esteim farts molts de vesins !!!



JESÚS MOLL PONS

Vas néixer fa quatre dies

I ets es llombrígol del món

( un món que no té manies)

Es teus pares, segur són,

Amb avis concos i ties,


Es que et guardaran sa son



JESÚS MOLL PONS

AURA FOSCA



El món va néixer lliure de cadenes, 
però els homes van fer la gent esclava. 
I la xuclaven anys de dur treball 
mentre absorbien mel i beneficis. 
Fruïen maltractant el cos i l’ànima 
sota la llei perversa del fuet.

Però el món ha donat ja massa voltes 
perquè encara es respiri el mateix aire 
que ofega l’esperit de llibertat. 
Sols la fe em porta al cor de la quimera 
per abatre el monstre que alimenta pors 
on regna en l’aura fosca com un déu.

L’ombra dels martiris ha abatut 
la carn dels innocents que clamen orfes, 
perquè parli la mà de la justícia, 
on el seny i les bones obres guanyin 
la lluita interminable dels humils 
que esdevindran els vertaders hereus.

Massa han sofert les dones i els infants 
que s’arreceren al portal de l’alba, 
perquè la seva llum els redimeixi 
i visquin dins la pau dels drets humans!


ANNA-MARIA TICOULAT    Febrer de 2007


La nit se’ns va fer tan petita que no hi cabíem
i vam haver d’anar a dormir.



SARA GUASTEVÍ


T’eixugaren desig
i llàgrimes 
a cops d’amor.


SARA GUASTEVÍ
PROFECÍA

                             Del llibre inèdit Certesa d’ombra



Miserable qui no hagi portat un déu de llum 
a les espatlles i no l’ha pregonat 
pels cantons dels quatre mons. 
Ai d’aquell que no és xapat 
pel llamp d’una nit fulgurant. 
Miserable qui no tengui melangia de la llum, 
qui com jo no sigui claredat d’incendi, 
qui com jo no sigui vestit d’espurnes, 
ni tragini a la boca la flama del mot. 
Ai de qui amb ses passes no deixi petja de brasa, 
perquè per a ell és el regne de la foscor. 
Miserable qui no cremi tot per dintre. 
Miserable qui no il·lumini els ulls.



FRANCESC FLORIT NIN

EQUIPATGE EN TERRA



Passes les estacions entre estels
i planetes boscos i muntanyes
Mai miris enrere. No deixis mai
petjades ni miques de pa.

BIEL PONS
EN TENC PROU!



Per fer ma travessia
confii en el meu vaixell
i en ses veles hissades.
Les mudances i ritmes,
al cor sense esgavells,
sols aconseguiran
refer-me cada dia.
Res més vull, en tenc prou!
La brúixola em marca el nord.
Tenc sang a les meves venes.
Tenc força i call a les mans.
El cor tranquil em batega.
El sol m’escalfa la cara.
El vent jugant m’acarona.
La lluna fidel me gronxa.
Les estrelles m’il·luminen…
I el que per a mi és més gran:
“Visc amb ganes de remar,
sense fer gaire renou,
tant per trepitjar arenes
i descalç sentir la fresca,
com calçat, escalar roques,
o navegar mar endins
sense conèixer la tresca”.

J.BOSCO FANER
PARE MEU QUE ETS AMB  MI

Pare meu que ets en mi
com una tanca vermellosa
de l’illa virginal on m’he perdut.
Vingui el teu nom en invocar-lo
des de l’instant desesperat
on no et conec.
Cerco la mà que pugui sojornar-me
rendida a aquell repòs fràgil i antic.
Pare meu, de qui mai podré obtenir
més que desig de ser qui som:
afectació del temps,
mai ja seré la teva idea.

ROSINA BALLESTER
REVERBERACIÓ DEL MAR A LA FINESTRA


Reverberació del mar a la finestra
i el fal·lus paternal.
L’espai obert per entre el llit,
tot ho vaig veure:
olor de sal, la pell tan fina,
primer record d’aquest desig.

ROSINA BALLESTER
CASCALLS


He volgut destil·lar com es feia
l’alquímia del te de Menorca,
aquest te de cascall porprat,
perquè arribi a ser sant curatiu
o miracle al teu pit oprimit
per la pols de la terra vermella
i el tabac ben criat als teu braços,
meu senyor d’aquell lloc.
Però el verb no ha sabut el meu verb
i t’has mort al costat de les flors
en tornar altra cosa que flors.
He estotjat la llavor que no creix
i he escopit en el pot vidriat
com tu feies.

ROSINA BALLESTER
CADÀVERS



Cadàvers de pins que ningú ha tallat 

en el bosc 
sinó el vent amb un crit 
la sageta del llamp 
l’infortuni d’un cop 
o la pròpia vellesa

Ja no esguarden cap cel 
ara els arbres caiguts sense fulles ni sol 
Ara jeuen tombats en l’ombrívol repòs 
que els desfà lentamente 

Poc a poc, pacientment van perdent 

aquests troncs el seu cos 
devorats per corcons 
per la flegma del temps, la humitat 
que els podreix i els enterra 

Fins l’últim bocí que sigui aliment

 Fins l’adob fecund que torna a la terra 
la mort no és en va perquè en viuen les flors
i els plançons, cercant llum
van omplint de vid el bosc
I aquest poema


TOMEU TRUYOL
LA MIRADA


Cau una pluja persistent 

sobre la pols dels dies. 

Ho saps i estrenys, gelós, el liquen 

de les hores, com si poguessis 
encara retenir la lluïssor 
dels seus ulls clars, aquell perfum 
del color de la móra 
apressada entre els llavis. 

Perceps el vol esquiu, la traïdoria 

de l’ocell negre de l’oblit 
en el cel del capvespre. 

I quan omples la copa 

amb el vi de la set, 
contemples la ressaca de les fulles 
caigudes lentament 
del brancatge caduc de la memòria,
com cau la pluja persistent
sobre la pols dels dies.


PERE GOMILA

Vell Mariner per Vuit i Quart . Lletra d´en Tòful Mus






VELL MARINER


 A un racó de taverna, 

a sa vorera des port, 
te veig seure cada vespre 
amorrat en es teu got. 
Vell mariner sense barca, 
sense vela ni timó, 
sols una vella berganta 
te dóna sa compassió. 

Però tornes, 

però tornes, cada nit, 
a prendre es teu vol tan màgic, 
dalt onades d’esperit. 
I si un vespre mal parit, 
d’aquest somni no despertes, 
navega pel cel, feliç,
 recolzat damunt coberta. 

No tens amics que t’envoltin, 

ni pescadors per xerrar. 
Sa nansa i sa fitora, 
són es teu poc capital. 
Una guiterra rompuda,
 amb es so mig esquerdat, 
de sa qui treus per tonada 
cançons des avantpassats. 

Però tornes, 

però tornes, cada nit, 
a prendre es teu vol tan màgic, 
dalt onades d’esperit. 
I si un vespre mal parit, 
d’aquest somni no despertes, 
navega pel cel, feliç, 
recolzat damunt coberta.


TÒFUL MUS

SA VIDA D'UN BERGUINER / Traginada . Lletra d´en TÒFUL MUS






SA VIDA D´UN BERGUINER

L’avi meu va morir trist,
a pesar que hi fóssim tots,
familiars i vells amics,
però lluny de xerxes i bots.
Per damunt la mar tranquil·la
d’aquell net port de Maó
va lluitar tota una vida
aferrat en es timó.

Vogant, vogant rem endins
esteles l’avi llaurà,
obrint, obrint nous camins
fent bèrguins sense parar.
Deixant, deixant-hi sa vida
patint per un tros de pa.
Suor, suor i esquitxos
se mesclen damunt la mar.

L’avi meu va morir trist,
a pesar que hi fóssim tots,
familiars i vells amics,
però lluny de xerxes i bots.
Per damunt la mar tranquil·la
d’aquell net port de Maó
va lluitar tota una vida
aferrat en es timó.

Vogant, vogant rem endins
esteles l’avi llaurà,
obrint, obrint nous camins
fent bèrguins sense parar.
 Deixant, deixant-hi sa vida
patint per un tros de pa.
Suor, suor i esquitxos
se mesclen damunt la mar,
suor, suor i esquitxos
se mesclen damunt la mar.


TÒFUL MUS

SI FÓSSIM GAVINES / Joana Pons amb ses guitarres, Lletra de Tòful Mus




SI FÒSSIM GAVINES

Escolta’m amiga, escolta’m companya,

si fóssim gavines, gavinetes blanques,
com ses que planegen, amb ritme dansaire,
amb tu partiria a fer solcs enlaire.

Escolta’m amiga, escolta’m companya,

si fóssim gavines, gavinetes blanques,
que es bec suau se donen, amb ganes de gresca,
amb tu partiria una aubada fresca.

Faríem volades fins as nivolats,

dolces engronxades damunt de la mar.
Menjant sardineta fins no poder més,
jugant una estona entorn des capcers.

Escolta’m amiga, escolta’m companya,

si fóssim gavines, gavinetes blanques,
com ses que planegen, amb ritme dansaire,
amb tu partiria a fer solcs enlaire.

Escolta’m amiga, escolta’m companya,

si fóssim gavines, gavinetes blanques,
sentint sa carícia des sol quan mos toca,
descansant, tranquil·les, damunt d’una roca.

Faríem des riure un so musical,

es niu penjaríem enmig des penyal,
volant dalt ses barques, quan surten des port,
dibuixant corones, desitjant-los sort.

Escolta’m amiga, escolta’m companya,

si fóssim gavines, gavinetes blanques,
com ses que planegen, amb ritme dansaire,
amb tu partiria a fer solcs enlaire,
amb tu partiria a fer solcs enlaire.


TÒFUL MUS

Poema i Videoclip Així No! d´en Tòful Mus





                               Així no


 Per què volen malferir 

aquesta terra estimada? 
No sé quin mal els ha fet
per clavar-li punyalades. 

S’illa nostra és de tots, 

no pot estar a subhasta 
i la menen, tort de tort, 
però dret cap as desastre. 

Com ullastres de forts, 

units i amb veu ben alta. 
Cridem “Així, no! 
tants de cops com faci falta. 

No volem altres falcons 

que es qui planegen en calma. 
Defensam sa Menorca que estimam 
ara i sempre, amb veu alta. 

Quan pretenen ofegar 

sa nostra llengua i sa història, 
es veu sa por que els fa 
sa cultura i sa memòria. 

Conservem es fons del mar, 

vetllem pes fruits que ens ofrena 
i que es únics solcs al camp 
s’han de fer sembrant sa terra. 

Som hereus d’un passat, 

que no és a la venda. 
Cridem “Així, no! ...


TÒFUL MUS

Maria Àngels Gornés canta "Els secrets de la terra" de n'Antoni Taltavull

Ponç Pons - Calçobre

Ponç Pons - A la poesia






A la poesia


Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.
Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.
Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.

PONÇ PONS

Ponç Pons - Argonautes




  









Jo que sóc també grec i voldria trescar
com un faune les illes fulgents de l'Egeu
cant els llocs seculars que vaig veure d'al·lot
i dic Cala'n Porter Macaret Alcaufar
Trebalúger Son Bou S'Arenal d'en Castell
Cant i escric amb amor el nom de boscos purs
on jugàvem feliços a guerra els amics
i on anava amb ma mare a cercar esclata-sangs
S'Alzinar d'en Salord S'Artigueta Llucatx
La Cucanya Ses Rambes Biniatzau Alcotx
Vaig recórrer amb mon pare els camps de l'illa just
quan tenia nou anys i era immens l'horitzó
entre cans que encalçaven lladrant secs conills
Biniguarda Es Banyul Tordonell Sa Boval
Ho record mentre escric abocat a un futur
estranger encimentat de for rents i de bars
Els paisatges d'infància no existiran més
Aquell món que somii s'ha acabat i ja és mort
No vull viure per plànyer cap temps esfondrat
Serà un vers de revolta el meu verd testament.


PONÇ PONS

 

Poetàrium / Margarita Ballester - Puixkin i leopardi









PUIXKIN I LEOPARDI


he conegut Puixkin assegut i de nit
quasi mort de dolor davant la seva taula
considerant la mort i la presó a Sibèria
dels seus amics tan fràgils com ell mateix
l'he conegut quan la veu el portava
sense remei sobre cap esperança
i només la puput el distreia
a la vista dels bosc que somiava lliure
l'he conegut quan creia que coneixia bé
aquell altre que va morir com ell
un dia qualsevol del 37 ara farà dos segles
i m'agrada pensar que respiraven junts
a cada extrem d'Europa
suportaven la desgràcia del geperut

MARGARITA BALLESTER