dilluns, 18 de febrer de 2013

CALMA





“(…) —deixa’m mirar cap al cel;
vull mirar els núvols negres;
darrera ells,
jo sé que hi ha les estrelles”.

—Què hi fa que sigui mentida,
si la mentida és poètica?

 (…) “Era un poeta del mar
i ha mort cantant dins la barca”.


 A Gumersind Riera, perquè sé que ens escolta




La mar, ben llisa i reposada.
I gens maleita, gens d’escuma,
suau, pacífica i ben blava;
sense renou, sense feruma,
per gavines acaronada
al sol ponent fent-hi bellumes.
I entrat el vespre, fins l’albada,
els bells reflexos de la lluna.


BEP JOAN CASASNOVAS
 PLOU I FA LLUNA


Plou i fa lluna. Quina nit més bella! 

Un estel fredolic tremola i brilla, 
entre núvols amables, cotonosos, 
com una testa d´infantó rosseja 
en son bressol, entre bolquims d´armini. 
Davalla l´aigua clara de les teules 
com devessalls d´argent.Plou i fa lluna.
  


ANTONI MOLL CAMPS


 BORDS


Et diríem pàtria
i erràvem els comptes
- càlcul aritmètric
de nombre embullat.
Si te dèiem terra,
et tocàvem aspra:
de paper de vidre
tenies el tast.

Per temps, vas ser mare
perquè ens construïes:
les pedres i els núvols,
els somnis i els anys...
I mare et sentíem,
i, mare, ens bressaves;
com mare ens nodries,
mare, amb fruits de mar.

Ara la tempesta
de l´hivern esventa
les plàcides vistes
de dalt els terrats.
El roig de les teules
-vermell de vergonya
damunt de les bigues
mestres del casal-
empara les ales
que ens volien lliures,
fum de jorns passats.

Què en diràn les cròniques,
de les ungles llargues
dels teus fills tan àvids
que te van sollar?

Només ombres d´homes,
són oratges negres
que enterren harmònics
moviments d´estrelles
amb sorra als platjals...

Si et volíem mare,
tu no ens coneixes.
Si et sentíem nostra,
terra, t´esmorteies.
Si algú et deia pàtria, 
aniria errat.


PERE XERXA


LA MIRADA



Cau una pluja persistent

sobre la pols dels dies.



Ho saps i estrenys, gelós, el liquen

de les hores, com si poguessis

encara retenir la lluïssor

dels seus ulls clars, aquell perfum

del color de la móra

apressada entre els llavis.



Perceps el vol esquiu, la traïdoria

de l’ocell negre de l’oblit

en el cel del capvespre.



I quan omples la copa

amb el vi de la set,

contemples la ressaca de les fulles

caigudes lentament

del brancatge caduc de la memòria,


com cau la pluja persistent

sobre la pols dels dies. 




PERE GOMILA
CAMINET DE LES ARCADES

Caminet de les  Arcades,

caminet ple de caliu;
quatre soques, quatre branques,
quatre grives dins un niu.

Ara vetlla la morera

i el xiprers s´adormen drets;
la morera, si podia,
ja en diria de secrets!


Passa, passa, tren d´Espanya...
Què em recorda el pensament?
Pel canal l´amor arriba;
pel canal se´n va, rient.

On comença l´esperança?

On fineix la il-lusió?
Tant que canti la llauseta...
Tant que canti el reietó...

Caminet de les Arcades,

caminet embalsamat...
Cada soca té una història,
cada història, el seu pecat.

GUMERSIND GOMILA
Notes a voramar

    ( I )


Com fugiré del camí
que va obrint una barca?
Va a la recerca d’un port
deixant una estela blanca.

Com fugiré de la mar,
amor i recança?
Si de dalt del turó
albir una vela blanca,
una gavina que passa,
l’arena de la platja,
l’escull al rompent de la cala
arrabassa tota esperança.


El Pilar, 1993

GUSTAU JUAN

dimarts, 12 de febrer de 2013


Menorca

Amor encès de sol i llum florida
Amor vital de cel i mar ventada
Amor en vers de terra sengtraïda
Amor humil de llengua engarrinxada

Amor de calç alegre i eixerida
Amor de platja verge i llaütada
Amor festiu de llàgrima agraïda
Amor enyoradís d’illa estimada

Amor de paret seca i pedra pura
Amor d’ullastre, mata, pi i alzina
Amor de tanca, aljub, claper i tempura

Amor de tamarell, càrritx, sivina
Amor de vinya, hortal, verger, ventura
Amor etern de pàtria menorquina

  PONÇ PONS
                                                                            -
                                     
A LA POESIA

Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.


Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.


Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.


PONÇ PONS

dimarts, 5 de febrer de 2013

 CAMÍ DE PARAULES

Tram 0
                       I

                    Heus aquí: si empreneu aquest Camí,
                    sabreu una història sempre novella:
                    les pedres parlen amb veu de l'antic,
                    la llum del sol, nous senyals hi revela.

                    Feu-lo, joiosos, a l'ombra dels pins
                    o tanques endins, per terres daurades;
                    les passes que hi fareu, en sos confins,
                    seran com el traç de belles paraules.

                    Seguiu-lo, temperat, prop de la mar,
                    pel seu caire esquiu en costers i marges;
                    sentiu-lo ben ral, o espiritual,
                    escumera i goig al pla de la platja.

                    I així llegireu un llibre no escrit,
                    fressareu un nou sender sense passes.
                    En terra o paper, fareu l'infinit
                    Camí de Cavalls, Camí de Paraules.


                      ANTONI TALTAVULL







QUATRE POEMES


 
A cops, del tot neuròtic,
he volgut escolar-me
com aquest fil primíssim
que fuig molt lentament
de l'aixeta tossuda.
Després m'endinsaria
al fosc esdevenir
pels conductes de l'aigua.

 

 
____





  
No temis pas
aquest oracle,
posa't bé la corbata,
les sabates ben noves,
i frissa.
Estaràs a l'aguait
vertical des de sempre.

 

 
____



  
Ara ja sé el precís, l'innúmer vol,
el vent segur que empeny el foc del ver,
nou pescador de noves mars profundes
acompanyat d'albatros vells, viatge
de cos a cos, de dent a dent, de veu
a veu, de pols a pols, lleuger i lliure,
empès sencer, solcat de nou l'estricte
cant retrobat, l'escut més fort del so
lluent i clar, des de l'origen, vell,
alçat de fresc, potent, que riu i venç.
 
 
 
____
  

 
Oblida el nom,
oblida el goig,
oblida l'enyorança,
oblida el baf,
el baf
del goig
del nom
de l'enyorança.

                                                     PERE GOMILA
Mort de peix a l'horabaixa



Ha eixit la lluna com mai,

vestida color rogent,

de tan vermella que va

són blancs llavis de muller.

Damunt ones de corall


primes ferides de vent.

Ha sortit lluna de sang

per glopejar sang de peix.

La mort davall l'aigua va,


no li guanya cap soter.

El peix, la lluna, la mar

em fonen com un fester.

PERE XERXA
AL DARRER BLAU


Als horitzons navegar

fins que arriba -ruta esquiva-

que un jorn la verda obra viva

blanca obra morta se fa.

Sols llavors descansarà


entre algues de moll la barca,

quan el Temps, el vell monarca,

vesti de sal la carena

i del nom, a tall d'arena,


n'esborri la dèbil marca.


PERE XERXA

TROBALLA
 

Fa dies que no encert, la ment em vaga
feixuga pel desànim, a encetar-li
les cossigues al full. El temps, monòton
tic-tac empipador, ritme de pèndul
s’embussa amuntegat fins que a la cambra
no hi cap ni jo mateix i amb alguns estris
me’n vaig a beure vent. Enmig d’alzines
i pins que el sol fan fresc hi ha una gran taula
de pedra amb bancs romputs on més d’un vespre
la lluna m’ha trobat temptant formosos
manolls d’epítets verds. Deler difícil
la tinta escolta, bull, absorta vibra
i es nega a embrutar res. Un vast silenci
ho emplena tot, olor de mata, velles
marjades i parets emparant rossos
llambreigs de grecitat, llampurnes d’Horus
vestint el camp amb flamejants vels ignis
que inviten a l’amor, que embriaguen d’aura
la seca veu dels cards, el cos mirífic
immens, esplèndid, iàmbic, de les nimfes.

PONÇ PONS . Lira de bova. Ed. Tià de Sa Real, Manacor 1987.