divendres, 27 de juliol de 2012

EPIGRAMES DE MAL TRADUIR


La Son és dolça i femenina: encanta.
El Son és inconstant: a estones plàcid,
a estones, inquiet. I un jorn s’uniren
la Son i el Son en venturós connubi.
Un fill els neix, bell com un astre, el Somni.
I n’engendren un altre, lleig, ferotge:
es diu Malson. Però l’amor no minva.
Si la Son cap a ell va, de puntetes,
corrents, el Son li sortirà a l’encontre.

* * *
Una cuca de llum i un cuc de seda,
ben peixats i cofats, de gresca en gresca,
passen les nits en tecs i ballarungues.
Miren d’un ull altiu el cuc de terra
que terreja i s’afanya, humil pencaire.
I vet aquí que treu el cuc, un vespre,
son caparró per un forat de mina.
Veu el perill i la parella salva, cridant:
Fugiu, que ve la cuca fera!

* * *
Potser l’inconscient és una caixa
de cabals que no s’obre: n’oblidàrem
la combinació! Tenim, en canvi,
a mà, calaixos de records i somnis,
il·lusions, basardes. I no manquen
caixons, al fons de l’ànima, que vessen
de deixalles i andròmines: recances,
frustracions, penediments inútils.
En capses i capsetes que embolico
amb paper de colors hi amago contes
i algun escadusser poema, obsequi
migrat a tres o quatre amics benèvols.



ANTONI MOLL CAMPS

 MIL·LENARI

Som fills i hereus de una arriscada pàtria

nascuda fa mil anys entre cingleres,
ençà i enllà de la carena, amb una
voluntat i un destí de poble lliure.
Fins a les illes d’or i al regne càlid
de vergers i palmeres, eixamplava,
assenyada i puixant, les seves fites,
com bell adolescent en sa creixença
Ahir i avui, en hores d’infortuni,
sempre hi ha hagut fills bords que l’han traïda
caragirats, ells han girat la llengua
i en vil mercat han malvenut la pàtria.
Però entre els seus, de cor o de naixença,
tampoc no ha mancat mai de l’heroisme
de màrtirs i guerrers, ni de la llarga
fidelitat anònima del poble.
I avui, germans d’una mateixa llengua
i un mateix esperit, volem la glòria
i el risc, inaugurats fa deu centúries,
de ser qui som, i de gaudir-ne lliures.

ANTONI MOLL CAMPS

LA SORRA ERA CALENTA...


La sorra era calenta com avui,
i com avui cremava el vent d´Espanya.
Sóc feliç, tant si vull com si no vull,
voltat de mnar, de cel i muntanya.

Ella era el sol, l´espai i el tamariu.
Absent, la veig encara tendra i pura:
la veig embalsamada dins l´estiu;
...
la veig transfigurada en la natura.

Em fuig, ara mateix, la joventut,
i un sol d´intel-ligència m´enlluerna,
i es torna, en mi, la jove inquietud
com una mena de delícia interna.

Ressaca, ressaqueta, pensament,
fins quan gronxolaràs les remembrances?
Se´n van, a poc a poc, les esperances
damunt les ales pàl-lides del vent.


GUMERSIND GOMILA


QUAN TRENQUI L´ALBA


M´allunyaré de la costa
just que vegi trencar l´alba.
En el cel,
lluirà una estrella pàl-lida.
Deixaré els rems i aniré
a la deriva amb la barca.
Encara tindré prou forces
de cantar qualque tonada.
...
Quan els pescadors em trobin,
potser diran amb veu baixa:
Era un poeta del mar
i ha mort cantant dins la barca.



GUMERSIND RIERA SANS

dimecres, 18 de gener de 2012

DICTAT D’AMOR


                                  L’amor que us hai en totes les parts m’ascla.                                                           JORDI DE SANT JORDI


Desvetllat per neguits lleganyosos de mots,

veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville
i em retorna descalç per teulats plens d’enyor
al mansàrdic embruix d’un París que era festa.
Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin,
febre d’àngels com Rilke i més fam que Vallejo.
Jo llegia temptat d’insurgent negritud
Aimé Césaire, Senghor, i escrivia llogat
a l’infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.

Tant de temps ha passat? ¿No sóc ja aquell encès

jove d’àgils sentits que, en un gest amistós
Ç de mitòman, llançà per Celan flors al Sena?
¿On són ara les neus de Villon o les roses
de Ronsard o les nits emporxades que, lent,
aprenia a Camus l’alfabet de ser un home?
Jo admirava Gauguin, jo també era Madame
Bovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage,
exhumava atordit l’aspra prosa, el discurs
gargallós del calvari inclement de Céline.

Ara sé que cap cop simbolista de daus

no podrà mallarmós abolir mai l’atzar
ni cap líric vaixell no em durà cap al sud.
Existesc perquè escric. Pàl·lid d’albes, illenc
medul·lar que s’abraça a la llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit
per si arriba, com ara, imparable, el poema.
Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore,
ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida.
Jo em cercava gelós de ser lliure per verds
bulevards de bell nom que amb els dits balbs d’hivern
ja evocava abocat sobre un atlas romput
quan als límits del vent naufragaven gavines.
Trescador de carrers utrillans que conec
com els grops de la taula tacada on escric,
duc gravat a la pell salabrosa el perfum
d’una tarda estival que, feliç i estranger,
al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur,
vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.

Madur d’anys i records que rosega l’oblit,

menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos,
t’estimava i t’estim amb un cremat amor...
Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.
Jo també em moriré a París amb ruixada.

No puc ésser ni sóc més que literatura!



PONÇ PONS . Estigma. Edicions 62, Barcelona, 1995





          Enllaç al YouTube on el mateix PONÇ PONS recita DICTAT D´AMOR





LA TOMBA DAMUNT LA PLATJA


Ai, si podia tenir

la tomba damunt la platja,
sense nom i sense creu,
... sense creu i sense data!
Un rectangle llarg i estret
amb somnis de pedra marbre...
Ona verda, vent gentil,
gavina, gavina blanca!

No m’agrada la tristor

dels cementiris de plata,
on no es gosa ni parlar
ni riure ni fer baralla.
Vull restar de cara al sol
entre la vida dels altres,
sens corones ni ramells,
gavina, gavina blanca!

En passar les joventuts

no sabrien de què es tracta
i prendrien el meu vas
per un banc de pedra marbre.
De fadrines i minyons,
de riures i d’abraçades,
com el vas fóra lleuger,
gavina, gavina blanca!
Per la via del pecat
la cita hi seria dada
amb la lluna amunt, amunt,
de paper de xocolata.
Dues boques i dos cors
i una font a cada galta...
Qui pensaria en la mort,
gavina, gavina blanca?

I si un dia, en l’alta nit,

venia la vela estranya
de Roses o Cadaqués
amb tabac i anís d’Espanya,
sentiria ressonar
aquella llengua tan clara
que el més lladre i bandoler,
ja el perdono, si la parla!

Ai, si podia tenir

la tomba damunt la platja!
Lluna plena, sol ardent,
gavina, gavina blanca!


GUMERSIND GOMILA