dimecres, 18 de gener de 2012

DICTAT D’AMOR


                                  L’amor que us hai en totes les parts m’ascla.                                                           JORDI DE SANT JORDI


Desvetllat per neguits lleganyosos de mots,

veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville
i em retorna descalç per teulats plens d’enyor
al mansàrdic embruix d’un París que era festa.
Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin,
febre d’àngels com Rilke i més fam que Vallejo.
Jo llegia temptat d’insurgent negritud
Aimé Césaire, Senghor, i escrivia llogat
a l’infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.

Tant de temps ha passat? ¿No sóc ja aquell encès

jove d’àgils sentits que, en un gest amistós
Ç de mitòman, llançà per Celan flors al Sena?
¿On són ara les neus de Villon o les roses
de Ronsard o les nits emporxades que, lent,
aprenia a Camus l’alfabet de ser un home?
Jo admirava Gauguin, jo també era Madame
Bovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage,
exhumava atordit l’aspra prosa, el discurs
gargallós del calvari inclement de Céline.

Ara sé que cap cop simbolista de daus

no podrà mallarmós abolir mai l’atzar
ni cap líric vaixell no em durà cap al sud.
Existesc perquè escric. Pàl·lid d’albes, illenc
medul·lar que s’abraça a la llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit
per si arriba, com ara, imparable, el poema.
Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore,
ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida.
Jo em cercava gelós de ser lliure per verds
bulevards de bell nom que amb els dits balbs d’hivern
ja evocava abocat sobre un atlas romput
quan als límits del vent naufragaven gavines.
Trescador de carrers utrillans que conec
com els grops de la taula tacada on escric,
duc gravat a la pell salabrosa el perfum
d’una tarda estival que, feliç i estranger,
al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur,
vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.

Madur d’anys i records que rosega l’oblit,

menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos,
t’estimava i t’estim amb un cremat amor...
Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.
Jo també em moriré a París amb ruixada.

No puc ésser ni sóc més que literatura!



PONÇ PONS . Estigma. Edicions 62, Barcelona, 1995





          Enllaç al YouTube on el mateix PONÇ PONS recita DICTAT D´AMOR





LA TOMBA DAMUNT LA PLATJA


Ai, si podia tenir

la tomba damunt la platja,
sense nom i sense creu,
... sense creu i sense data!
Un rectangle llarg i estret
amb somnis de pedra marbre...
Ona verda, vent gentil,
gavina, gavina blanca!

No m’agrada la tristor

dels cementiris de plata,
on no es gosa ni parlar
ni riure ni fer baralla.
Vull restar de cara al sol
entre la vida dels altres,
sens corones ni ramells,
gavina, gavina blanca!

En passar les joventuts

no sabrien de què es tracta
i prendrien el meu vas
per un banc de pedra marbre.
De fadrines i minyons,
de riures i d’abraçades,
com el vas fóra lleuger,
gavina, gavina blanca!
Per la via del pecat
la cita hi seria dada
amb la lluna amunt, amunt,
de paper de xocolata.
Dues boques i dos cors
i una font a cada galta...
Qui pensaria en la mort,
gavina, gavina blanca?

I si un dia, en l’alta nit,

venia la vela estranya
de Roses o Cadaqués
amb tabac i anís d’Espanya,
sentiria ressonar
aquella llengua tan clara
que el més lladre i bandoler,
ja el perdono, si la parla!

Ai, si podia tenir

la tomba damunt la platja!
Lluna plena, sol ardent,
gavina, gavina blanca!


GUMERSIND GOMILA