EPIGRAMES DE MAL TRADUIR


La Son és dolça i femenina: encanta.
El Son és inconstant: a estones plàcid,
a estones, inquiet. I un jorn s’uniren
la Son i el Son en venturós connubi.
Un fill els neix, bell com un astre, el Somni.
I n’engendren un altre, lleig, ferotge:
es diu Malson. Però l’amor no minva.
Si la Son cap a ell va, de puntetes,
corrents, el Son li sortirà a l’encontre.
* * *
Una cuca de llum i un cuc de seda,
ben peixats i cofats, de gresca en gresca,
passen les nits en tecs i ballarungues.
Miren d’un ull altiu el cuc de terra
que terreja i s’afanya, humil pencaire.
I vet aquí que treu el cuc, un vespre,
son caparró per un forat de mina.
Veu el perill i la parella salva, cridant:
Fugiu, que ve la cuca fera!
* * *
Potser l’inconscient és una caixa
de cabals que no s’obre: n’oblidàrem
la combinació! Tenim, en canvi,
a mà, calaixos de records i somnis,
il·lusions, basardes. I no manquen
caixons, al fons de l’ànima, que vessen
de deixalles i andròmines: recances,
frustracions, penediments inútils.
En capses i capsetes que embolico
amb paper de colors hi amago contes
i algun escadusser poema, obsequi
migrat a tres o quatre amics benèvols.


ANTONI MOLL CAMPS

 MIL·LENARI

Som fills i hereus de una arriscada pàtria
nascuda fa mil anys entre cingleres,
ençà i enllà de la carena, amb una
voluntat i un destí de poble lliure.
Fins a les illes d’or i al regne càlid
de vergers i palmeres, eixamplava,
assenyada i puixant, les seves fites,
com bell adolescent en sa creixença
Ahir i avui, en hores d’infortuni,
sempre hi ha hagut fills bords que l’han traïda
caragirats, ells han girat la llengua
i en vil mercat han malvenut la pàtria.
Però entre els seus, de cor o de naixença,
tampoc no ha mancat mai de l’heroisme
de màrtirs i guerrers, ni de la llarga
fidelitat anònima del poble.
I avui, germans d’una mateixa llengua
i un mateix esperit, volem la glòria
i el risc, inaugurats fa deu centúries,
de ser qui som, i de gaudir-ne lliures.

ANTONI MOLL CAMPS

LA SORRA ERA CALENTA...


La sorra era calenta com avui,
i com avui cremava el vent d´Espanya.
Sóc feliç, tant si vull com si no vull,
voltat de mnar, de cel i muntanya.

Ella era el sol, l´espai i el tamariu.
Absent, la veig encara tendra i pura:
la veig embalsamada dins l´estiu;
... la veig transfigurada en la natura.

Em fuig, ara mateix, la joventut,
i un sol d´intel-ligència m´enlluerna,
i es torna, en mi, la jove inquietud
com una mena de delícia interna.

Ressaca, ressaqueta, pensament,
fins quan gronxolaràs les remembrances?
Se´n van, a poc a poc, les esperances
damunt les ales pàl-lides del vent.


GUMERSIND GOMILA

QUAN TRENQUI L´ALBA


M´allunyaré de la costa
just que vegi trencar l´alba.
En el cel,
lluirà una estrella pàl-lida.
Deixaré els rems i aniré
a la deriva amb la barca.
Encara tindré prou forces
de cantar qualque tonada.
... Quan els pescadors em trobin,
potser diran amb veu baixa:
Era un poeta del mar
i ha mort cantant dins la barca.


GUMERSIND RIERA SANS