dijous, 17 d’agost de 2017

BRODAR UN LLENÇOL


Brodar un llençol
sens mida ni patró
on colgar-nos tots dos
passant la nit i el jorn
desfent el temps
per tornar-lo a cosir.



ÓSCAR BAGUR

    ELS ARBRES



Els arbres
Si la mar fos dona
Ha plogut terra
Viatjar
S'adorm la nit
T'han cridat pel balcó
Ton cos: viola

ÓSCAR BAGUR
PEDRES CREMADES




El cultiu de les lletres
no necessita del tracte mundanal.


Ningú no em sent entre l'immens boscatge,
però la blanca lluna m'il·lumina.



Wang Wei




Sàtir castrat.
L'enyorança té el rostre
d'unes illes perdudes.


Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.


Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.


Pel riu cansat,
que mena lent als límits
del món, naveguen branques.


Llengua mortal.
També efímer fulgeix
el que escric damunt l'aigua.


Salta un llagost.
D'amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.


Nafra de sol,
bassa eixuta. El camí,
ple de pols, serpenteja.


Un còdol més
entre el pedreny; la musa
somriu decapitada.


Terra d'adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.


Sexe lunar
alzinant-se en la nit...
Meulen àvids els moixos.


Grius i moscards.
A la llum d'un quinqué
raspa antiga la ploma.


En va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te!


Odes i èglogues.
Les pedres que ara cantes,
sol grec, de llum s'abillen.


Perdut pel verd
tirany que espès s'endinsa
pel bosc, perora un faune.


País d'oblit.
Les aus travessen mudes
un cel de velles cases.


Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.


Fills avortats
d'aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.


Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.


Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.


Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m'acompanya el sender.


Home de mots
insulars despentín
amorós la gramàtica.

PONÇ PONS

No hi ha com un captard encalmat vora el mar




No hi ha com un captard vora el mar encalmat
per començar el viatge d'una excitant lectura,
sobretot quan l'autor no escriu enderiat
ni per cap obsessió, ni per cap amargura,
ni pretén ser la veu de cap divinitat.

PONÇ PONS

 L´ÀNIMA VITAL DE LA TERRA

La terra no mor.
Està per sobre,
Per damunt de tot.
Força immortal,
El seu sediment.
Record?
Vers la seva història.
La seva immensa força,
Creix i esdevé nova, novament.
No cedeix a la superioritat de res.
Dipositada a contracor,
A despit de la seva natura, natural.
És rebel i genera fruit sense descans.
El règim dictatorial de la humanitat,
No pot gens contra l’ànima vital de la terra.

PONÇ PONS

ANTROPOÈTICA


He menjat terra, 
he begut pluja, 
he plorat sal.
L´home no és home
ni mesura, ni ésser.
És verdor,
una verdor pastosa i amarga,
tan poc pràctica 
com especulativa.
No vull llegir,
no vull escriure
i tot aixó, només,
per arribar a trobar
el poema.

EDGAR ALEMANY


MATÍ


I no despertar.
Només cinc minuts més.
Escalfor, seguretat.
Ens veiem entre somnis.


EDGAR ALEMANY
TORNAR ALS DIES D'HIVERN

Tornar als dies d'hivern
quan sorties d'escola
i plovia i feia fred.
Tornar a jugar tot sol,
darrera es finestral
sense voler sortir.
Tornar als dies d'estiu,
desprès d'haver dinat,
amb un baté de sol.
i jugar amb els amics
fins al vespre al carrer
sense ganes d'entrar.
Tornar als catorze anys
a un capvespre de juny,
caloròs i daurat.
Quan vas ser conscient
que res no tornaria
a ser mai més igual.

Òscar Bagur.

divendres, 16 de juny de 2017

POBLE DE TÒFUL MUS / Trio Arrels de Menorca

LLUNA PLENA de TÒFUL MUS / Maregassa

LLUNA PLENA

Com és que es vells pescadors
no moren dins de sa barca,
a s’hora que sa foscor
besa sa llum de s’aubada.
Dient  adéu a la mar,
esculls, desijos i lloses.
En terra poden quedar
pensaments que facin nosa.
No te’n vagis encara company,
poc a poc, cantarem sa darrera.
Lentament, retardant es compàs,
tanmateix ja ningú ens espera.
I després baixarem cap es port,
voltejant, pas a pas, sa vorera.
Obrirem es calaix des records,
sols des bons, es dolents deixen pena.
Malgrat tot, si arribam fins es moll
on descansen ses barques i nanses,
comptarem quantes n’hi ha que mai més,
com tu i jo, pescaran esperances.
Avui segur que tampoc
sa sort ens dóna s’esquena,
s’oratge ve de xaloc
i fa nit de lluna plena.

TÒFUL MUS

dissabte, 3 de juny de 2017



TRENQUEN SILENCIS



La rosa del matí desvetlla el jorn,
l'aura lumínica desperta el poble
i amb una onada plena de color
pinta amb clarors la imatge de la vila.
Flabiol i tambor trenquen silencis
amb un ressò que balla dins de l'ànima.
Cavallers es vesteixen d'atzabeja
amb el frac que mesura la diada.
Els cavalls abillats amb foc de festa,
agiten les crineres dins l'espai.
Els carrers bullen pel caliu que vessa
aquell regust de goig i emoció.

Els cavalls, al galop, entren al Born.
La gent saluda amb càntics la qualcada,
i el caragol es fa un esclat d'amor
en l'aldarull que emplena aquesta plaça.
Els cavallers cavalquen amb delit
devers la pau de sant Joan de missa.

A les mans, canyes verdes que ens revelen
el mite anyal que serva Ciutadella
amb la força de les tradicions.
Així, cada any, renovarem el cor!

ANNA MARIA TICOULAT


Anna Maria a l´exposició" 20 del siglo XX. Las voces de la cultura de Menorca", de José Fco. Quadrado. Juny 2017

dijous, 1 de juny de 2017


NÚVIES

Després de la caminada
hem arribat al penya-segat.
M'has agafat la mà
i estirant-la cap avall
ens has assegut
sobre el temps,
que com una roca llisa
reté l'esdevenir de la immensitat.
Tu ets bella i estens la dolçor
fins a la línia inabastable
que junta mar i cel.
És inútil sostenir-la.
Tot romandrà lluny
i no sempre es pot accedir
al perpetu o al blau.
L'amalgama supura la nafra
i dels meandres intestinals dels caminois,
eterns i calcigats,
he après a retenir-te
dins la memòria
que cautelosa,
despresa de tota sublimació,
et mescla, horitzontal i crepuscular,
amb totes les altres.

  DAMIÀ ROTGER MIRÓ




dimarts, 30 de maig de 2017


BAGATGE


Amb prou feines trobaries 
cinc anys seguits de pau, 
als llibres d’història: tals 
són els fets; tanmateix, 
a cada moment, on sigui del món, 
fins i tot enmig de la batalla, 
un ocell s’enfila a una branca 
i deixa anar sa cançó 
                                    de festeig. 

I, mira, 
tampoc cap astre no falla mai a la cita 
per ocupar son lloc en el firmament obscur, 
I, si algun dia en veus algun 
que desvarieja, 
esbrina si darrera no hi ha els humans, 
que, en fer un viatge a un planeta 
per posar-hi els peus, 
els han ficat -segur i ben de ple-
a la galleda.

Ai, els humans! 
Sols per ser-ho, ens pertoquen uns drets, 
i som responsables del que al món passi: 
del bé, més o manco a parts iguals; 
del mal, cascú segons son bagatge. 


ÀNGEL MIFSUD CISCAR

SOLCS


Mentre avanç silent esquivant obstacles 
assajo mots que justifiquin l’esperança. 
Són feixugues les cadenes 
per portar-les en solitari, 
però deixeu-me sola, amics; 
vull ser presonera de mi mateixa. 
Prou vegades he bategat 
amb el desconsol, la por, el desànim; 
tanmateix no m’engolirà l’abatiment. 
Malgrat em dolguin les ferides, 
i unes llàgrimes colpidores 
omplin de solcs el meu rostre, 
amb ploma mullada en sang 
escriuré retuda aquests versos. 


 SILI PONS   Agost 2006   Tots els éssers.Poetes de Menorca pels drets humans.

diumenge, 28 de maig de 2017


CORONA D´ESTELS


A l’espai del cel 
que Menorca cobreix 
hi ha més d’un estel 
que a tots ens segueix
amb esguard fidel. 

Estels de Patrona 
que el Toro engalonen 
fent-lo la icona 
més atraient. 

Estels de Patrona 
que auxilien els crits 
que provoca l’ona 
de tants d’afligits. 

Estels de Patrona 
amb Gràcia polits 
que el cel acarona 
i alleugen les nits.

Estels prou distints 
que dibuixen el cel
amb desiguals tints
i amarats de zel.


J. BOSCO FANER

VIATJAR


Viatjar 
per poder tornar 
i a cada tornada 
és més bella la cançó.



ÓSCAR BAGUR

A  M.B.


Els arbres
conten les hores,
i les roques
guarden la son de l'aigua.

Aquest cel rogenc
ja no et recorda.



ÓSCAR BAGUR

UN DIA QUE LA TRAMUNTANA ENS TIRAVA ARENA A LA CARA



Un dia que la tramuntana ens tirava arena a la cara
i ens castigava amb empentes
vam voler sortir a navegar.
Des del moll, impotents,
vam veure partir la barca, al seu vent,
festejant els esculls.
Aquell dia, mentre el sol enfosquia les pells
i el vent despentinava l’aigua, m’ensenyà a fer nusos.



SÍLVIA PONS I SEGUÍ



FOSCOR


Què feu?
No enceneu els llums!
No ho veieu que es contrauen 
les pupil·les de la foscor?



SÍLVIA PONS I SEGUÍ

PEDRES CREMADES




El cultiu de les lletres 
no necessita del tracte mundanal. 

Ningú no em sent entre l'immens boscatge, 
però la blanca lluna m'il·lumina. 

Wang Wei 




Sàtir castrat.
L'enyorança té el rostre
d'unes illes perdudes.


Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.


Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.


Pel riu cansat,
que mena lent als límits
del món, naveguen branques.


Llengua mortal.
També efímer fulgeix
el que escric damunt l'aigua.


Salta un llagost.
D'amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.


Nafra de sol,
bassa eixuta. El camí,
ple de pols, serpenteja.


Un còdol més
entre el pedreny; la musa
somriu decapitada.


Terra d'adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.


Sexe lunar
alzinant-se en la nit...
Meulen àvids els moixos.


Grius i moscards.
A la llum d'un quinqué
raspa antiga la ploma.


En va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te!


Odes i èglogues.
Les pedres que ara cantes,
sol grec, de llum s'abillen.


Perdut pel verd
tirany que espès s'endinsa
pel bosc, perora un faune.


País d'oblit.
Les aus travessen mudes
un cel de velles cases.


Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.


Fills avortats
d'aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.


Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.


Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.


Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m'acompanya el sender.


Home de mots
insulars despentín
amorós la gramàtica.


PONÇ PONS
Subir

SA FIGUERA VERDA




He acomplert el meu somni
de tenir un solitari
terreny verge en el camp.
He comprat un poètic
paisatge menorquí.
Ara faig paret seca
i desbrós de brutícia
velles tanques que el temps
ha florit d'abandó.
En el fons el que vull
és poder fer-hi versos,
lliure, enfora del món.
Aquí puc ser un secret
eremita salvatge
i escriviure tranquil
com un nou Thoreau illenc.
He penjat uns quants nius
per a ocells i he sembrat
en filera un camí
medieval de xiprers.
De moment no escric gaire
ni llegesc com abans.
Tot el dia llev còdols.
Com a mínim dorm bé.
No hi ha insomni que valgui.
De cruixit, ni em desvetll.
Quan em mir adobant
amb tendresa la terra,
fent paret o cavant,
veig profunda i austera
la mirada de Tolstoi.
Ell va dir que l'ofici
d'escriure corromp l'ànima
i va fer, per fugir-ne,
a estones de pagès.
Il·lusos ens servim
amb goig de les paraules
i al final acabam
desvalguts esclaus seus.
Cal esser demiürgs.
Poesia i poema
no són sempre el mateix.
Religió, màgia, mística,
exercici verbal,
constel·lació de signes
o missatge formal?
Tot és simple i senzill.
Ja no cal travessar
cap carrer per fugir,
com Quasimodo amb versos
dins l'abric curt, de casa.
Tot està més que dit.
El futur d'atzucac
que en els murs de marès
tenia culs de bòtil
s'ha obert camps a través
entre tanques d'ullastres.
Sé que açò és ser feliç.
Podaré les figueres.

PONÇ PONS

MENORCA


Paradís
somni
i desencís.


EDGAR ALLEMANY


       CALESFONTS





Onde a terra se acaba é o mar começa
Luís de Camões


Ha arribat el Sol
acompanyat dels nostres somriures,
d’on es veia allà on acabava
el món, qui sap si és d’on
comença. Que allà dalt trobem
la porta d’Eos i s’escampa
l’escalfor. Mar i més mar
que abraça el passeig de roques
i fustes on podríem esculpir
cada gest, cada mirada, allí
on el temps s’atura. Aigua i somnis
que no troben anclatges,
com si entréssim en aquells quadres
de perforador silenci i eternes platges.
Llum més enllà de la foscor
i el moviment, petit i tímid.
Aquí no passen les hores,
només se sent el llenguatge del vent.

EDGAR ALEMANY

NA MACARET


M'assec al moll de fusta de Cala Molí i pesc donzelles amb els meus fills que somien sandokans i mobydicks.

Tenc les mans escatades de pics d'esparralls i salpes.

Retirat del món, del segle, escric amb la ventresca d'un anfossol l'elegia clara del salobre.

Sé que després de la sal i els solcs que el mar soscava en la pell dels dits és lleugera i càlida la ploma.

Travessaré Es Codolar, bussejaré al fons de Sa Nitja per trobar, colgada, entre algues, l'ànima blanca del mite.

No calaré a Cala's Morts.

Com el vent que de Tíndari m'arriba perfumat de camamil·la, els anys sorrencs traginen pols de corc.

Ara passa un llaüt i un ca de pèl asprós m'ensuma ximple l'esca.

D'al·lot, Déu caminava sobre les aigües. El món feia olor d'encens. Encara no sabia que duim l'infern dins nosaltres ni caçava caderneres amb filacs i vesc.

Un dia, un amic meu va ofegar cinc moixets petits en el safareig verdós de l'hort de Can Virolla. Després van arribar a l'illa gent de mots triomfants que obrien síquies i solcaven l'espai d'arbres secs i fils.

Els tamarells van començar a morir-se. La neu no va tornar més. Al cine feien Quo vadis? i un fosquet de biblioteca fred vaig veure El crit de Munch.

Ara pesc donzelles amb els fills que riuen quan els cant alegre la cançó pirata de John Silver i em demanen qui era Billy Budd.

Vull oblidar que vaig llegir Genet. Negaré com sant Pere tres vegades Bataille.

Hi ha una tèquina amb rems que es podreix al canyís...

Es fa fosc i m'invent una vida ermitana.




PONÇ PONS

POÈTICA


S'alça el vespre i cau lent 

el vel gris de la fosca. 

Assegut al llindar 

del poema que dur 

trenca regles i normes 

el vers és un clar 

pur silenci ple d'ombres 

que fugen quan vull 

jugar amb elles i es fa 

sense cap barca mut 

el meu somni que es mor 

sol enfront d'aquest mar 

desolat del llenguatge.



PONÇ PONS

LLENGUATGE


Si la paraula 
és absència
la poesia és un 
món de solituds.


EDGAR ALEMANY

OCÀS


He vist el Sol posar-se
en els teus ulls, 
deixa que m´hi
escalfi les mans
en la teva mirada.


EDGAR ALEMANY

Basarda apocalíptica


Quan vegin el fum del seu incendi, els reis de la terra que havien compartit la seva prostitució      
i el seu luxe ploraran i faran grans planys per ella”      

Sant Joan Evangelista. Lamentacions sobre Babilònia. Apocalipsi 18,9      











Una urb mediterrània fa pasturar topònims.
Els llocs del Pariatge han traït el rei Jacme.
El camp no té valors; ningú sap què són ‘garbes’,
s’han esborrat parelles de bous i pous de torn.
Ja no és font de virtut ni mare de riqueses
veure terres solcades o frondosos vergers.
Els poals de la festa no tenen corriola,
els avencs de cultura han perdut la humitat.
Les cisternes són béns etnològics eixuts
que fa temps abeuraren les ànimes tel·lúriques.
Només Déu Posidó pot fer brollar les fonts.
Déu Ra ha renunciat al ball que enceta el jorn.

Hi ha blasons plens de pàtina i domassos amb arna.
El sant Crist dels Paraires plora llàgrimes negres.
Hi ha un sabor estantís per sa Contramurada...
L’Esperit antic fuig pel Portal de sa Font,
de turmellons camina l’honor protocol·lari.
L’esperit exhalat és un fètid alè
que provoca el panteix dels antics carrerons.
A l’Ermita d’Artrutx cremen ciris sens flama
i el Sant Precursor veu com el gremi s’escampa.
Cans decrèpits udolen pel camí de Son Saura.

Un fabiol dolgut bufa sons esquerdats,
reporters psiquedèlics han esquinçat l’argot.
Ja no es serveix cafè al Caragol des Casats,
laica condescendència eclipsa Santa Clara;
les lletanies són ferumes de pixum.
Els sants de capelletes s’han girat tots d’esquena,
les algues i l’arena volen tornar a Parella;
la Ciutat Encantada vol seguir al fons del mar.

Als Déus grecs els rosseguen pel moll de la colàrsega,
el most dels putrefactes embussa Corregudes,
es Pla és un profanat sarcòfag de virons.
Si tornàs Prometeu, s’enduria la flama.
Una modernitat infecta campa eixorca.
Com la Gran Babilònia, som ciutat pervertida
on caurà amb tota força l'ira i l’enuig dels Déus.
Serà una altra Pompeia enterrada de sutja.

La Universitat vella socarrima toms i actes
i crepita en les flames del temps i del silenci
el saber antic del Llibre vell de les Set Sivelles.
Ombres medievals leviten a la plaça,
hi ha voltors amb polaines per dalt la Catedral;
els Magnífics Jurats han dissolt el Consell,
el capità Negrete du rovell dins la beina
i el notari Quintana ha trabucat la tinta.
Mestre Oleo i Quadrado ho intuí ja fa temps:
ressenyà que la festa, com tot, s’acabaria...
En el reclinatori, un marrit Bep Padet
signarà, melancòlic, un cruel epitafi.

Mai com ara hem segat tan ran la identitat:
d’hereus idiosincràtics a vassalls d’ignomínia.
Ni l’estol otomà cremà totes les rels,
ni les alfanges turques van decapitar l’urc
d’una comunitat modesta i entregada
al seu treball i festa i al privilegi illenc.
Vàrem aixecar un Poble d’una terra cremada
i hem convertit l’orgull en set segles de cendra.

La rada de Son Blanc rep galeres pirates
i ja no hi ha murades, ni arcabús, ni bardissa.
De res val l’Usque ad mortem, Pro aris et focis.
Sant Joan l’escriurem amb llàgrimes de sang,
i la darrera pàgina lacrada amb el dolor.
Viurem endolats fins el Judici Final.

Que Zeus ofegui lladres d’ètiques pusil·lànimes
i que el foc del solstici ens purifiqui a tots.


BEP JOAN CASASNOVAS






 I aqui vos pos un ENLLAÇ DEL POEMA RECITAT PER JOSEP MERCADAL   
a la trobada poètica " La Festa rimada" . No és sencer, però sí bona part d´ell.