dimarts, 23 d’abril de 2013

SOMNI TRENCAT


S´acaba la nit de foc,
record, caliu soterrat,
camí de llum somorta,
dolor de presència allunyada,
ressò de silencis i tactes.

Ruixat ardent, de neu,
que vessa l´aigua espesseïda
al torrental del teu cos.

Nit: atura l´espill oníric
de la Lluna!
Car si l´amor és un somni,
que no ens desperti l´alba.
El dia.


GUSTAU JUAN BENEJAM             Variacions temporals. Espai intern
EN AQUESTA CALA


  Era ací, en aquesta cala,
on jugava amb la barqueta,
una barqueta de suro
- timó, pal i dues veles -.
  Era ací, en aquesta cala,
on el vent me la va prendre.
Era una tarda d´hivern
i l´aigua estava maleita.
  ¿On deu esser, hores d´ara,
aquella pobra barqueta,
que s´emportà mar endins
tota la meva infantesa?


GUMERSIND RIERA
QUIETUD

Paisatge silent
en què solament la llum parla,
i els racons ombrívols;
davant nostre ,  un món en calma
- quiet -
on res es mou.

Paisatge antic,
de quan nosaltres no hi érem:
potser la capcinada lleu de l´herba delati
l´alè del fotògraf ,
                          l´ull
que per a nosaltres el mira,
ja per sempre , com fou.


ÀNGEL MISFUD


dilluns, 22 d’abril de 2013

CARAGOL DE SANT JOANET



L´endemà de la festiva tempesta,
recorrent, de caragols, carrerons;
l´arena - cendra d´argent - als racons 

arreplegada la dóna per llesta.
Per terra dels carrers de Santa Clara
hi tornen a lluir les blanques pedres,
les parets vessen most de la diada
i un vel de pols cobreix closes finestres.
Baf ardent revolta la cantonada!:
moribunds sens destí, alens de festa.

              Camina un cos de ment confusa
              i diu que cerca Sant Joan.
             Camina un cos d´ànima fusa
             que ha tingut un somni estrany.




Bep Joan Casasnovas            Estampa que es dona a la Missa de Caixers . Sant Joan 1991





                  Enllaç al facebook. Video del poema CARAGOL DE SANT JOANET.  


                              Recitat per BEP JOAN CASASNOVAS

divendres, 19 d’abril de 2013

      L´AIGUA


            I

  Salta la llum damunt l´ona
i saltant se´n  va  i  se´n  ve,
l´ona té
les ales de papallona.



           II

  S´estén per tots els camins
sense límit ni horitzó:
és la música de l´aigua,
és l´aigua que es fa cançó.


GUMERSIND RIERA

Així que ve la nit i els estels ballen...


Així que ve la nit i els estels ballen

em vaga seure en el portal de casa
i, tot pensant, deixar que el temps s´escoli
avall, avall, com un estrany prodigi,
com si fos tot una cosa ben simple...
Després el fred tot penetrant pels porus
em fa aixecar i ben cofoi somriure
i és quan llavors, sense saber-ho , em vénen
unes ganes de córrer irreprimibles
carrers amunt, places amunt, afores,
com si em tornés un animal salvatge.
I resto així potser una bella estona
abans que el llit em torni tot el fàstic
d´un dia més, com una fuetada.

Ha estat un punt molt breu de meravella.




PERE GOMILA               Regió afòtica.1978


dijous, 18 d’abril de 2013

POEMA DE RETORN



I fou així que el viatge començà:
una terra erma i un vol d´ocells,
una arada sagnant al crit de les pedres,
i el mar, cargols immortals, pensaments.

I seguirem cadascú el seu camí:
els amics i els amors, la vall de les coses,
el riu de les converses i el
                                       goig fugitiu.

El vent, dins les tanques, feia capbaixar
                                              les alzines.



ANTONI TALTAVULL
FULLS DE DIETARI


Avui, amics, he escorcollat calaixos
oblidats, vells quaderns i paperassa,
a la recerca d´uns imaginaris
jardins poètics amb la flaire antiga
del record i l´enyor, d´un temps tan pròdig
en promeses com magre de collites.
No he trobat quasi res. Només l´inici
coratjós i maldestre - assaig o pròleg-
d´un vast poema, immers abans de néixer
en l´oblit. Malgrat tot, era prou jove,
i aquells somnis, sovint, m´embriagaven
- tèrbol el seny de veremes futures.
Mestrestant, el meu temps provisori
a l´aguait del prodigi, amb la companya
d´ombres i llums, entorns i llunyanies
i la petja invisible de cada hora.



ANTONI MOLL CAMPS                      Finestra dels dies.
EL TÍTOL


Excel.lent,
excel.lent és el títol
excel.lent, que penja a la paret
de cal savi culplaner,
saviesa emmarcada
dins llistons de noguer.
Que sabuda és la paret!
tan intel.ligent com és!:
és notari, apotecari,
arquitecte, i enginyer...
                                 el paper.



GUSTAU JUAN BENEJAM
A UN VELL ULLASTRE


Vell ullastre d´esquerp cim
que brandes, altiu, encara
i a tot vent saps plantar cara:
jo t´estim!

Vell ullastre, cos ferreny,
que l´urpa del temps, ingrata,
et mina, però no et mata:
jo t´estreny!

Vell ullastre caparrut,
que aguantes les maltempsades,
els freds i boires gelades:
jo et salud!

Vell ullastre escabellat.
sense flors i sense fruita,
vencedor sempre en la lluita:
jo t´acat!

Vell ullastre, tremps d´acer,
fortitud que mai no es passa,
valentia d´una raça:
jo et vener!

Vell ullastre! Ton sospir
és desig de primavera
que et poses per bandolera:
jo t´admir!

Vell ullastre salabrós,
sobre el mar estens les branques
i mon cor en tot cor tanques,
amorós.


ANTONI DEIG I CLOTET           O, Menorca!
L´error...


L´error
avui és metafòric.
El terror,
un sublim mass-media.

Errors i terrors
són inefables gestos
d´oportunitat política...

Error
         polític,
         jurídic,
         tècnic,
         administratiu!

Hi creixen barbs especulatius
quan cada error ve a ser intencionat...

Darrera cada error urbanístic
hi conspiren molts despatxos d´inmobiliàries!



DAMIÀ COLL
LES VOLTES DIMINUTES DEL RECORD


Tremoloses espelmes de monestir
brillen sota les voltes.
Senten els llumenerets
esclaus que declinen
els diàlegs dels avantpassats.
Enfora ja...
els somnis lluny
errants en l´horitzó abandonat.
El present ve impassible
a fer-se  (altra vegada) company
dels cossos embolicats
per xerxes de record.


LLORENÇ FERRER                Versos errants a la recerca de nom. 1987

ROSES D´AMOR

La primavera esclata els meus rosers
amb les més belles flors que hagin florit
i voldria, amor meu, tallar-les totes
per cobrir-te de flaires fins als peus.


Tanta aroma faries que la brisa
perfumaria la ciutat del somni.
I allà t’adoraria, com un déu,
amb el vi que em fas beure dels teus llavis.


Però les vives roses moriran
i sols sento un dolor profund al cor.
Són tan belles les roses al roser!
que em miren gràcils i no podré fer-ho.


No passis ànsia que et cobriré
amb tantes roses que faré amb paper


que les perfumaré amb el meu amor!


ANNA MARIA TICOULAT               Altres poemes. Sant Jordi

dimecres, 17 d’abril de 2013

A S´OLIVERA DE EL TORO

Olivera abarrocada,
que a l´impuls de la ventada
et gronxoles dalt del cim
i contemples la sublim
meravella de nostra illa!

Vella soca retorçada!
Com si fossis una fada,
et pentines el cabell
i et vesteixes de vermell
quan el sol damunt teu brilla!

Olivera de nous tanys
que viuràs nostres afanys
i sabràs la llarga història
d´aquest poble menorquí.
Que no es perdi la memòria
d´un passat que és ple de glòria
i que mai no tindrà fi.

Olivera, ma olivera
Tu seràs nostra senyera!

Arrelats com tu a la terra
d´aquesta illa que ens aferra
soportant la tramuntana
o tot altre vent mesquí
fendirem la mar galana
lluitarem sense cap treva
en defensa de la gleva
i alçarem alta i ufana
la bandera que agermana
aquest poble menorquí.

"Sempre, sempre!" serà el crit
que ens unesqui, decidit.

De Menorca, ma olivera
tu seràs fita i senyera.
                                         Juliol 1979

ANTONI DEIG I CLOTET                  Natura. O, Menorca!

VISIÓ

Des d´on som, a la solana,
hom pot veure,  a plaer,
tots els confins d´aquest petit món.

Al lluny,  l´obaga;
i, més devora, la plana, on,
per carrers costeruts,
s´hi amunteguen , sobre sengles turons,
dos poblets arrapats als seus campanars
encimbellats i muts.
Des del turó més llunyà,
fent ziga-zagues de vertígen.
un camí s´enfila per pendissos i cingleres
fins a la carena, fins al alzinar
clapat de roures gegantins.

Allà,  unes cases fa temps abandonades;
al davant, els pins esclarissats
recuperen, a poc a poc, l´ample espai
que la gent de fa segles artigà
per rebre el sol cada matí
i poder menjar,
i sobreviure.
Vora la font petita, la noguera,
cansada ja de donar inútils bressols
per a les criatures que morien
com si res, de qualsevol mort.
La porta , esbotzada, demostra
que, en aquell casalot,
ja no hi queda res de valor.

Vella masia desfeta,
amb la seva gent ja enterrada,.
Vella masia: llum, dolor... silenci.


ÀNGEL MIFSUD

dimarts, 16 d’abril de 2013

ARCA TEL-LÚRICA

                                           -Trebalúger-

Una sofisticada arquitectura
et cenyeix la cintura
que engalana l’espai i tot l’oratge
i realça el teu aire femení
com una mitja lluna de setí.
Llavors, la immensa plana
et retalla uns volants
amb el foc verge de la clorofil·la.
I el teu cabell s’arrisa amb la remor
serena de les ones
que es desfan, davant teu, de passió.
I el mar, que resta enamorat
de la teva persona,
cada dia t’ofrena el seu present salat,
sols per guarnir-te amb les petxines
que es va arrencant del fons del cor
només perquè esdevinguis, de sobines,
l’arca tel·lúrica del seu tresor!


ANNA MARIA TICOULAT       Maragdines.




Mar quieta i tranquil-la com cap.
Ja  no sé si ets  o  no  ets mar,
Cala Galdana! O bé un pur
cristall de roca, tall
rodó de profunds
abismes blaus
que suren
per
la
sorra                                                            CALA GALDANA
blanca
i límpida
d´unes ones
inexistents. Ai!
Tu continues sempre
i  sempre   lleu  i    nua
i sense embat de vents durs
que s´abraonin ferotges. Ets la
nimfa preuada del sol i la lluna nova.
Ets la placidesa  feta  aigua cristal-lina.
Ets un cel blau ficat al mar en escomesa certa.

                                             Gener del 1978 
                           
                               

 ANTONI DEIG I CLOTET .                      Natura. O, Menorca!



LA SITJA


  Oh, sitja de carboner
que en el clap del bosc fumeges,
entre argelagues i brucs,
mates, romaní, i estepra.


  L´oloreta del pinar
amb la de la sitja es mescla
i juntes pugen al cel
com un panteix de la terra.


  Barraca del carboner
devora la sitja encesa...
Que ho ets petita i humil,
bosquerola barraqueta!


  Mentre els brins de fum se´n van
amunt, amunt, sense pressa,
ai! la sitja del meu cor
carbonetja una quimera.


JOAN TIMONER


DESPRÉS DE L´HORITZÓ...


Després de l´horitzó, un altre horitzó...
Memòria endins navega una enyorança
i cinc verges vestides de claror
sorgeixen en la meva recordança.


Passa una vela pura com un crit
i em destorba l´esforç de la memòria,
i ja no encerto a treure de l´oblit
el fons  d´aquella història sense història.


Res no diu l´infinit com la blavor
de l´ampla i esfumada llunyania.
Despés de l´horitzó, un altre horitzó;
després d´un dia, un altre dia...


GUMERSIND GOMILA                       La sorra calenta

ARRELS DIALECTALS

Diuen que visc en una terra lliure,
però la meva parla es veu proscrita,
sotmesa sota el jou del desprestigi
i creuen abolir la meva llengua.

Diuen que visc en una terra lliure
i no es veuen capaços d’acceptar
unes arrels dialectals que són
un gran tresor històric per mostrar.

Diuen que visc en una terra lliure
i pretenen que oblidi aquesta veu
sonora plena de matisos nobles
que és l’orgull de la parla catalana.

Asseguda en l’arcada de la història,
vull viure el somni d’una terra lliure
on regnin llibertats d’expressió!

ANNA MARIA TICOULAT

dilluns, 15 d’abril de 2013


BLUE MOON

Viatjo per un mar de llunes ingrates
que fan més tènue la seva remor
davant la meva presència ignota.

Llunes de mel, de fang i
de sang, de gel.
Llunes d´espant
i llunes de cel,
llunes que murmuren
paraules d´anhel.

Em diuen que balles
tapada amb un vel
que, amb llunes pintades,
fa ombra als estels.
I aquesta és la dansa
que encisa a tot mag
i deixa un somriure
a aquell que ha ballat.

Em diuen les llunes
que vagi per´llà,
que la lluna blava
em vol estimar.

SERGI CLEOFÉ           Xibau.    2002 , una antologia de joves poetes menorquins


Àngel Mifsud en el record


 

Caminaràs pels solcs de terra fèrtil
mentre la llum reposa sobre els pàmpols
lluents i humits del capvespre d’argent.
Inquietuds mundanes marxaran
i et quedaran sementers de vocables
entre els silencis d’aigua i hores blaves.

Caminaràs pels solcs de terra fèrtil
sembrant poemas de pulcres paraules.



BEP JOAN CASASNOVAS




divendres, 12 d’abril de 2013

RECORDANCES DEL MALALT

                                      als doctors Ignasi i Josep Barraquer



                                  I

  El meu món és tancat. Sols hi penetren
els records de les coses estimades,
que deixaren un poc de poesia
endins de la meva ànima.

  La llum és quasi morta. I el silenci
és un líric rosari d´enyorances:
un a un els seus grans lleneguen sobre
les hores solitàries.


                       II

  El poblet era blanc. Sota el prodigi
de la viva claror mediterrània,
just semblava una escuma lluminosa
devora la mar blava.

  En la meva infantesa, cada dia
el veia des del cim d´una muntanya,
i en el fons dels meus ulls es feia ensomni
aquella imatge blanca.


                    III

  La barca era de suro. Me la feren
les mans força enginyoses del meu pare.
Amb quin gust l´amollava cada dia
dins l´aigua de la cala!

  Una tarda, que el vent me la va prendre
i va dur-la a l´embat de les onades,
darrera la barqueta fugitiva
el cor se me n´anava.


                   IV

  Els Reis, poc generosos, no em dugueren
el cavall de cartó que demanava;
solament van deixar-me una senzilla
futesa a les sabates.

  Vaig anar a la mare amb les mans buides
sens gosar dir-li res.Com si fos ara,
recordo que els seus llavis van somriure,
però els seus ulls ploraven.


                   V

  L´ocell estava trist, fins que un bon dia
vaig obrir-li la porta de la gàbia.
-Vull veure´t ben content ;  veste´n - vaig dir-li
donant-li una besada.

  Un poquet regirat de veure´s lliure,
va volar tot piulant a les teulades,
i en seguir amb els ulls el seu vol tímid,
dins mi nasqueren ales.


                 VI

  D´allà enfora, d´aquelles llunyanies
on el vent i les ones es barallen,
m´arribaven cançons misterioses,
de música salvatge.

  Aquell aspre llenguatge polifònic,
carregat de tragèdies i amenaces,
em tornà les idees temorenques
i crues les paraules.


               VII

  Em romperen, de sobte, la infantesa.
Tenia just tretze anys quan em tancaren
a una vella ciutat presa en un cercle
d´històriques muralles

  Però jo, aleshores, vaig apendre
de fugir a través de les imatges
que, en el nítid cristall dels meus ensomnis,
pintava la nostàlgia.


               VIII

  A l´antiga placeta -estampa ingènua
de cases petitones i romàntiques-
les al-lotes cantaven cada dia,
en rotllo, a l´hora baixa.

  Entraven suaument al meu estudi
les dolces i poètiques tonades,
i omplien de lirismes inconnexes
les hores llargues, largues...


               IX

  Les meves recordances van i vénen
vencedores del temps i la distància;
la penombra subtil que ara em rodeja
les torna més amables.

  La penombra, de grisa, es fa rosenca,
perquè Déu ha permés que unes mans sàvies
tornessin als meus ulls, tot plens de boires,
la llum que m´hi mancava.



GUMERSIND RIERA SANS





dijous, 11 d’abril de 2013

CASA TEVA


Avui vindré a casa teva.
M’acollirà ta llar encesa
com en un vespre de tardor.

Ca teva:
catàleg de totes les fosques.
Dolçor.

A dins,
pur plaer de ploure,
                              jo.


ÀNGEL MIFSUD
 MÀTRIA


Des del fons de la nit
menorquina del temps
escrivim encantats
d’aquest do de ser illencs
i arrelam en el mar
emotiu dels records
quan el món era un bell
poble de pescadors
amb gavines volant
i palmeres al vent
feliç que extasiat
deia alegre: Menorca.


Amb els ulls entendrits
de celatge i platjals,
revivim eixerits
els pinars solejats
de cigales ardents
i besam plens d’orgull,
amb el seny emblancat,
les set lletres d’un nom
que ens uneix i agraïts
estimam tots fills seus,
mare, màtria: Menorca.



PONÇ PONS
CONSTRICTOR

I  se sent el fibló del xaloc
que fa moure el vestit de les dunes,
mentre volen uns vels de vent ocre,
agafats amb agulles d’estendre
al terrat impossible del temps.
M’arrossego per l’ombra del dia
com ho fan els serpents de la nit,
i sols repto per sorres desèrtiques
que engoleix el vertigen insomne
d’un rellotge d’arena infinit!


ANNA MARIA TICOULAT       Anagrames

AQUELL INDRET


Era un indret de somnis i silencis
de flors cantant al sol i a la rosada
de verds prats i ocells que, en els boscatges,
alegrement cantaven a l´albada.

Les poncelles obrien els seus clazes
al pas del rierol de clares aigües
oferint el tresor del seu perfum
com un càntic d´amor i de lloança.

Era un indret d´estels espurnejants
en ls nits silencioses i encantades,
on la lluna, espargia, encisadora
sobre els jardins, llum clara i nacarada.

La mar cantava màgiques cançons
bressolant, amorosament, les barques;
eran músiques tènues i dolcíssimes
que parlaven d´històries molt llunyanes.

Els vaixells arribaven a ses platges
amb majestuoses veles desplegades
i els voltaven exèrcits de gavines
ballant, alegrement, airoses danses.

Era un indret de somnis i silencis.
Silencis que eren música encantada.
I d´ocells, oronelles i gavines
amb reposades ales d´esperança.

D´on vingué aquell brogit, aquella fúria,
aquell soroll espantós? Oh, estranya
onada de negres i sanguinoses,
de virulentes i nefastes aigües...

Cels infernals, bramulant sons de guerra
grinyolant amb sinistre llenguatge
amenaçaven trepitjar l´indret
amb vents de foc i peuades tràgiques...

Digau ocells, gavines, oronelles,
què s´ha fet d´aquella pau...
                              El missatge
és ara de tristor, com si un vel fosc
tapés l´indret amb fúnebre mortalla.

Un tenebrós horitzó de fusells
amb pronòstics de foc i de metralla
es planava sobre l´indret de somnis
amb presagis d´oprobis i de llàgrimes.

Què s´ha fet de l´indret tranquil i lliure?
On anaren las músiques llunyanes
que sortien dels cors dels mils ocells
saludant les gojoses matinades?

Un atac de canons, horda furiosa
com implacable i destructora flama
destrueix amb alè de plom i cendra
l´encisadora pau de la comarca.

Ai de l´indret de somnis i silencis!
Ai de les aus, les poncelles i boscatges!
Baixen roges les aigües del rierol
i no són clares, ja , les matinades...



ARCADI GOMILA         Q. Xibau . Per la pau i per la vida
MEITAT SIRENA


-Cala Pilar-


Piràmide de somni
que bleixes ancorada en un paratge
gairebé astral per gaudi de l’oratge.
I et tornes tast d’un vi tel•lúric
que raja a poc a poc d’un cor sagnant.
I et fas contrast amb la blavor serena
del broll marí que t’acarona el cos.
Meitat muntanya, o bé, meitat sirena,
vius dins aquesta gran petxina
com una perla estranya, desgranada
de l’esperit de la marina.
Amb cabellera de silenci i veus
estesa i reposant en els teus peus,
encerclen ferris puigs
aquest mirífic paradís, vestit
de màgiques tintures maragdines
on brosta primavera amb flors al pit.
Un raig d’argent es despentina
des d’una cova hissada a les altures,
i la Verge en repòs escolta els sons
càlids i freds
de l’aigua cantarina que apaivaga
totes les sets.
Cala de somni…
Potser miratge dins la mà
que se m’escapa com l’arena fina
i fins i tot em dol d’abandonar !




ANNA MARIA TICOULAT          Maragdines.

dimecres, 10 d’abril de 2013

MIRALL DE FANG


   Vive junto con el pueblo,
no lo mires dede afuera,
que lo primero es ser hombre
y lo segundo, poeta.
(Cançò argentina)
    (a les tertúlies de lletraferits-panxacontents)


No tenc moltes coses a dir-te
que no sia la cruesa simple
d´unes paraules.
Car no em satisfà el domàs ni les randes,
tan xopes de sang, tan xopes de soledat,
tan sadolles d´ignoràncies.

Com em dolen els cenacles,
on cada paraula és un penjaroll,
per adornar, malatissa, una llàntia!

No vull dir el floriment d´una festa,
ni arrecerar-me a cubicles putrefactes,
on l´enveja enterboleix els ulls,
emmascarats de cucales sapientíssimes:
savis, homes de lletra, doctors, poetes,
pastissers de la forma, llum sense albada.

Car jo estim una nit ben llarga,
una nit amb claror de llàntia nua,
una nuesa ardent, la flama amarga;
unes mans bufogades, unes mans tan humanes!
Mans d´ignorants, mans de feina,
mans que s´allarguen esteses,
per a captar una esperança.
Mans de gent ignorada, la veu de les masses!

Jo estim aquesta nit,
més enllà de tals cenacles,
i no sé veure la bellesa
arredossada en vils paratges:
paratges de panxes plenes,
colls de camisa i corbata.

Car deleig la solitud
i la fosca nit dels lladres,
on un silenci incomprès
escolta la veu dels pàries.

Jo estim una bellesa
senzilla com una onada,
un poema fet d´oratge,
i una cançò d´esperança.


GUSTAU JUAN BENEJAM         Variacions temporals. Espai intern.


LA VELLETA


  Aqueixa dolça velleta,
que, a les tardes, fa calceta
asseguda a un rústic banc,
que té les galtes rugoses,
les mans un poc tremoloses,
el cabell ben blanc, ben blanc,
la veu baixeta, baixeta,
la mirada clara, clara...
  Aqueixa dolça velleta,
aqueixa... és la meva mare.


GUMERSIND RIERA

dimarts, 9 d’abril de 2013

MATÍ


Cada cosa va fent el seu camí;
així se´n va la nit i el jorn arriba.
Surt el sol per a tu i per a mi,
per a l´herba i el bou, per a la griva.


Hom es lleva amb el cor alleugerit,
i, en obrir la finestra, l´ull es posa,
com l´abegot en el fonoll florit,
en el vilatge pintadet de rosa.


La mar, avui, és de color de mar,
i al lluny del lluny, en la blavor planera,
hi ha coses blanques que no sap l´esguard
si són gavines, veles o escumera.


I quin encant que té el matí d´estiu!
La sang es torna dolça dins les vens.
La vida és una noia que et somriu
i se t´emporta pres entre ses trenes.



GUMERSIND GOMILA           El mirador. La sorra calenta.







CREPUSCLES D´ATZUR


                                              I en acabar el periple cerca´m

                                             en algun racó d´una altra Ítaca!
                                                                         Lluís Alpera




                  I



El tacte tendre

de la mirada blanca
pentina els renclins
suats de la tarda aiguosa:
paradís innominat.


              II


Gotes de pluja

capaltard rogenc del cel
inventat de nou
pels estels de l´oratge
i l´apaivagada flor.


            III


Buldrafa groga

llum de colors estampats
entre el negre del cos que solca els carrerons nus
de la nostra història.



           IV


Càntics unànims.

Jocs de l´apoteosi.
Embriagats cossos
saturats d´altres records.
Ciutat encosadora.


           V


Reviuré sempre

la mirada del guerrer.
El triomf de la por
ajorna efímers instants
envoltats d´ivori blau.


          VI



Esperons xiulen

entre el vent del circ sagrat,
temple de la mar
espectador eternal
company de corregudes...


        VII


S´esbrellen avui
els pinzells desorientats.
Imatges àrabs
de rostres esbojarrats
en bocins de glòria.


         VIII

El viarany s´estèn.
Mostra als cavalls de l´illa
la fosca subtil.
Petjades sense rastre
s´esborrenal llarg del pas.


         IX

El somriure clar
de la mirada neta
encapçala el tro
exultant entre els acords
del pla de nostra vida.


         X

Somnio encar
l´àmbit d´aquell gest heroic
tal Tirant lo Blanc
embolcallat de força
i altres perpetus dubtes.


         XI

Paral-lels camins
espolsen la penombra
en les onades
furtives que aïllen
el final d´un llarg abraç.


        XII

Cavalls entre el vent.
Galops d´arena xopa.
Crepuscles d´atzur
voltant l´anella àuria.
Els crits clamen la luita.


       XIII

La llum decreixent
enlluerna el vell estendard
inoblidable
nascut en branques d´argent
símbols del combat guanyat.


        XIV

Fotografies.
Imatges moldejades
d´inmortalitat.
El ridícul temps gastat
recerca el propi sentit.


        XV

Mirada oberta
rostres encegats i absents
sols ralentitzen
moments, pensaments, somnis
d´aquell Olimp ignorat.


        XVI

Calendaris morts.
L´enyor del temps passat viu.
La qualcada dorm.
La disbauxa alena fort.
Tot és joc al llarg del pla!


         XVII

Esperpèntics ulls
rostres ridiculitzats
sobre el blanc i el blau.
L´estampa esbrelladissa
d´uns galops sense final.


          XVIII

Trontollen vibrants
les espurnes d´arena
humitejades
entre les notes i els sons
de la màgia d´estiu.


          XIX

Capítol fugaç
passadissets de braços
capaltard blavós
correguda efímera
de flabiol i besada.


         XX

Galops entre el llamp
escampen polseguera
pel camí dels cops.
La lladriola enlairada
esquinça rostres tèrbols.


          XXI

Els ritmes del so
despullen el capvespre
ara tremolós
estel inacabable
d´oblidats paradisos.


          XXII

El galop serè.
L´altiva figura mou
una penyora
en l´espai magnificat.
Somnis d´argent recorden.


          XXIII

El sol despedeix
el pas suau de la tarda.
La remor del mar
rellança de nou l´asta.
El destí somniat és lluny.


LLORENÇ FERRER