I deixàrem el pas davant la porta
sense cap somni esperàvem ...
res, perquè l'instant ja era fatigós
i carregat de melangia.
Només els ulls tenien un sentit:
miraven temps enrera.
El sò d'una òpera sobre els terrats
em tornà a la fràgil dimensió
que té la vida.
MARGARITA BALLESTER
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada