NA MACARET


M'assec al moll de fusta de Cala Molí i pesc donzelles amb els meus fills que somien sandokans i mobydicks.

Tenc les mans escatades de pics d'esparralls i salpes.

Retirat del món, del segle, escric amb la ventresca d'un anfossol l'elegia clara del salobre.

Sé que després de la sal i els solcs que el mar soscava en la pell dels dits és lleugera i càlida la ploma.

Travessaré Es Codolar, bussejaré al fons de Sa Nitja per trobar, colgada, entre algues, l'ànima blanca del mite.

No calaré a Cala's Morts.

Com el vent que de Tíndari m'arriba perfumat de camamil·la, els anys sorrencs traginen pols de corc.

Ara passa un llaüt i un ca de pèl asprós m'ensuma ximple l'esca.

D'al·lot, Déu caminava sobre les aigües. El món feia olor d'encens. Encara no sabia que duim l'infern dins nosaltres ni caçava caderneres amb filacs i vesc.

Un dia, un amic meu va ofegar cinc moixets petits en el safareig verdós de l'hort de Can Virolla. Després van arribar a l'illa gent de mots triomfants que obrien síquies i solcaven l'espai d'arbres secs i fils.

Els tamarells van començar a morir-se. La neu no va tornar més. Al cine feien Quo vadis? i un fosquet de biblioteca fred vaig veure El crit de Munch.

Ara pesc donzelles amb els fills que riuen quan els cant alegre la cançó pirata de John Silver i em demanen qui era Billy Budd.

Vull oblidar que vaig llegir Genet. Negaré com sant Pere tres vegades Bataille.

Hi ha una tèquina amb rems que es podreix al canyís...

Es fa fosc i m'invent una vida ermitana.




PONÇ PONS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada