L´ERMITA


Perdut misteri de tenebres,
que fóreu llum.
Com em recordau els vells càntics
i les oracions ignotes!
Velles pedres solitàries:
que n´és estranya la llum
tardoral, dibuixada d´oblit
i de somnis, vell fantasme
de nits i ignoràncies.



GUSTAU JUAN                                Espai intern
LA NIT TÉ MÚSIQUES ALEGRES COM TARONGES...



La nit té músiques alegres com taronges,
de senzillesa insospitada quan el dia,
i les recances quotidianes pels queviures
de l´intel-lecte d´erudit en coses buides,
són força lluny amb llur remor d´elegia.

No hi ha racons en la nit per les paraules,
tan sols pels versos de siluetes agradables
que la saviesa d´un molt vell poeta nostre
va fer per tu en la sospita dels teus dies,
i que em transporten a la terra on tu fas vida.

La nit té músiques, sovint record Haydn,
i ets tu el bell so, alegre, i el seu ritme.

La nit,
           tan sols és el meu dia.



DAMIÀ BORRÀS                        Poemes amb adreça.
AQUELL RITME...


  Aquell ritme solitari,
feble i suau,
anava en braços del vent
per l´espai.
  ¿Era un gemec, un sospir,
un acord? No es sabrà mai.
Anava en braços del vent,
però va caure a la mar.


GUMERSIND RIERA
SOMNI TRENCAT


S´acaba la nit de foc,
record, caliu soterrat,
camí de llum somorta,
dolor de presència allunyada,
ressò de silencis i tactes.

Ruixat ardent, de neu,
que vessa l´aigua espesseïda
al torrental del teu cos.

Nit: atura l´espill oníric
de la Lluna!
Car si l´amor és un somni,
que no ens desperti l´alba.
El dia.


GUSTAU JUAN BENEJAM             Variacions temporals. Espai intern
EN AQUESTA CALA


  Era ací, en aquesta cala,
on jugava amb la barqueta,
una barqueta de suro
- timó, pal i dues veles -.
  Era ací, en aquesta cala,
on el vent me la va prendre.
Era una tarda d´hivern
i l´aigua estava maleita.
  ¿On deu esser, hores d´ara,
aquella pobra barqueta,
que s´emportà mar endins
tota la meva infantesa?


GUMERSIND RIERA
QUIETUD

Paisatge silent
en què solament la llum parla,
i els racons ombrívols;
davant nostre ,  un món en calma
- quiet -
on res es mou.

Paisatge antic,
de quan nosaltres no hi érem:
potser la capcinada lleu de l´herba delati
l´alè del fotògraf ,
                          l´ull
que per a nosaltres el mira,
ja per sempre , com fou.


ÀNGEL MISFUD


CARAGOL DE SANT JOANET



L´endemà de la festiva tempesta,
recorrent, de caragols, carrerons;
l´arena - cendra d´argent - als racons 

arreplegada la dóna per llesta.
Per terra dels carrers de Santa Clara
hi tornen a lluir les blanques pedres,
les parets vessen most de la diada
i un vel de pols cobreix closes finestres.
Baf ardent revolta la cantonada!:
moribunds sens destí, alens de festa.

              Camina un cos de ment confusa
              i diu que cerca Sant Joan.
             Camina un cos d´ànima fusa
             que ha tingut un somni estrany.




Bep Joan Casasnovas            Estampa que es dona a la Missa de Caixers . Sant Joan 1991





                  Enllaç al facebook. Video del poema CARAGOL DE SANT JOANET.  


                              Recitat per BEP JOAN CASASNOVAS
      L´AIGUA


            I

  Salta la llum damunt l´ona
i saltant se´n  va  i  se´n  ve,
l´ona té
les ales de papallona.



           II

  S´estén per tots els camins
sense límit ni horitzó:
és la música de l´aigua,
és l´aigua que es fa cançó.


GUMERSIND RIERA

Així que ve la nit i els estels ballen...


Així que ve la nit i els estels ballen

em vaga seure en el portal de casa
i, tot pensant, deixar que el temps s´escoli
avall, avall, com un estrany prodigi,
com si fos tot una cosa ben simple...
Després el fred tot penetrant pels porus
em fa aixecar i ben cofoi somriure
i és quan llavors, sense saber-ho , em vénen
unes ganes de córrer irreprimibles
carrers amunt, places amunt, afores,
com si em tornés un animal salvatge.
I resto així potser una bella estona
abans que el llit em torni tot el fàstic
d´un dia més, com una fuetada.

Ha estat un punt molt breu de meravella.




PERE GOMILA               Regió afòtica.1978


POEMA DE RETORN



I fou així que el viatge començà:
una terra erma i un vol d´ocells,
una arada sagnant al crit de les pedres,
i el mar, cargols immortals, pensaments.

I seguirem cadascú el seu camí:
els amics i els amors, la vall de les coses,
el riu de les converses i el
                                       goig fugitiu.

El vent, dins les tanques, feia capbaixar
                                              les alzines.



ANTONI TALTAVULL
FULLS DE DIETARI


Avui, amics, he escorcollat calaixos
oblidats, vells quaderns i paperassa,
a la recerca d´uns imaginaris
jardins poètics amb la flaire antiga
del record i l´enyor, d´un temps tan pròdig
en promeses com magre de collites.
No he trobat quasi res. Només l´inici
coratjós i maldestre - assaig o pròleg-
d´un vast poema, immers abans de néixer
en l´oblit. Malgrat tot, era prou jove,
i aquells somnis, sovint, m´embriagaven
- tèrbol el seny de veremes futures.
Mestrestant, el meu temps provisori
a l´aguait del prodigi, amb la companya
d´ombres i llums, entorns i llunyanies
i la petja invisible de cada hora.



ANTONI MOLL CAMPS                      Finestra dels dies.
EL TÍTOL


Excel.lent,
excel.lent és el títol
excel.lent, que penja a la paret
de cal savi culplaner,
saviesa emmarcada
dins llistons de noguer.
Que sabuda és la paret!
tan intel.ligent com és!:
és notari, apotecari,
arquitecte, i enginyer...
                                 el paper.



GUSTAU JUAN BENEJAM
A UN VELL ULLASTRE


Vell ullastre d´esquerp cim
que brandes, altiu, encara
i a tot vent saps plantar cara:
jo t´estim!

Vell ullastre, cos ferreny,
que l´urpa del temps, ingrata,
et mina, però no et mata:
jo t´estreny!

Vell ullastre caparrut,
que aguantes les maltempsades,
els freds i boires gelades:
jo et salud!

Vell ullastre escabellat.
sense flors i sense fruita,
vencedor sempre en la lluita:
jo t´acat!

Vell ullastre, tremps d´acer,
fortitud que mai no es passa,
valentia d´una raça:
jo et vener!

Vell ullastre! Ton sospir
és desig de primavera
que et poses per bandolera:
jo t´admir!

Vell ullastre salabrós,
sobre el mar estens les branques
i mon cor en tot cor tanques,
amorós.


ANTONI DEIG I CLOTET           O, Menorca!
L´error...


L´error
avui és metafòric.
El terror,
un sublim mass-media.

Errors i terrors
són inefables gestos
d´oportunitat política...

Error
         polític,
         jurídic,
         tècnic,
         administratiu!

Hi creixen barbs especulatius
quan cada error ve a ser intencionat...

Darrera cada error urbanístic
hi conspiren molts despatxos d´inmobiliàries!



DAMIÀ COLL
LES VOLTES DIMINUTES DEL RECORD


Tremoloses espelmes de monestir
brillen sota les voltes.
Senten els llumenerets
esclaus que declinen
els diàlegs dels avantpassats.
Enfora ja...
els somnis lluny
errants en l´horitzó abandonat.
El present ve impassible
a fer-se  (altra vegada) company
dels cossos embolicats
per xerxes de record.


LLORENÇ FERRER                Versos errants a la recerca de nom. 1987

ROSES D´AMOR

La primavera esclata els meus rosers
amb les més belles flors que hagin florit
i voldria, amor meu, tallar-les totes
per cobrir-te de flaires fins als peus.


Tanta aroma faries que la brisa
perfumaria la ciutat del somni.
I allà t’adoraria, com un déu,
amb el vi que em fas beure dels teus llavis.


Però les vives roses moriran
i sols sento un dolor profund al cor.
Són tan belles les roses al roser!
que em miren gràcils i no podré fer-ho.


No passis ànsia que et cobriré
amb tantes roses que faré amb paper


que les perfumaré amb el meu amor!


ANNA MARIA TICOULAT               Altres poemes. Sant Jordi
A S´OLIVERA DE EL TORO

Olivera abarrocada,
que a l´impuls de la ventada
et gronxoles dalt del cim
i contemples la sublim
meravella de nostra illa!

Vella soca retorçada!
Com si fossis una fada,
et pentines el cabell
i et vesteixes de vermell
quan el sol damunt teu brilla!

Olivera de nous tanys
que viuràs nostres afanys
i sabràs la llarga història
d´aquest poble menorquí.
Que no es perdi la memòria
d´un passat que és ple de glòria
i que mai no tindrà fi.

Olivera, ma olivera
Tu seràs nostra senyera!

Arrelats com tu a la terra
d´aquesta illa que ens aferra
soportant la tramuntana
o tot altre vent mesquí
fendirem la mar galana
lluitarem sense cap treva
en defensa de la gleva
i alçarem alta i ufana
la bandera que agermana
aquest poble menorquí.

"Sempre, sempre!" serà el crit
que ens unesqui, decidit.

De Menorca, ma olivera
tu seràs fita i senyera.
                                         Juliol 1979

ANTONI DEIG I CLOTET                  Natura. O, Menorca!

VISIÓ

Des d´on som, a la solana,
hom pot veure,  a plaer,
tots els confins d´aquest petit món.

Al lluny,  l´obaga;
i, més devora, la plana, on,
per carrers costeruts,
s´hi amunteguen , sobre sengles turons,
dos poblets arrapats als seus campanars
encimbellats i muts.
Des del turó més llunyà,
fent ziga-zagues de vertígen.
un camí s´enfila per pendissos i cingleres
fins a la carena, fins al alzinar
clapat de roures gegantins.

Allà,  unes cases fa temps abandonades;
al davant, els pins esclarissats
recuperen, a poc a poc, l´ample espai
que la gent de fa segles artigà
per rebre el sol cada matí
i poder menjar,
i sobreviure.
Vora la font petita, la noguera,
cansada ja de donar inútils bressols
per a les criatures que morien
com si res, de qualsevol mort.
La porta , esbotzada, demostra
que, en aquell casalot,
ja no hi queda res de valor.

Vella masia desfeta,
amb la seva gent ja enterrada,.
Vella masia: llum, dolor... silenci.


ÀNGEL MIFSUD