Així que ve la nit i els estels ballen...


Així que ve la nit i els estels ballen
em vaga seure en el portal de casa
i, tot pensant, deixar que el temps s´escoli
avall, avall, com un estrany prodigi,
com si fos tot una cosa ben simple...
Després el fred tot penetrant pels porus
em fa aixecar i ben cofoi somriure
i és quan llavors, sense saber-ho , em vénen
unes ganes de córrer irreprimibles
carrers amunt, places amunt, afores,
com si em tornés un animal salvatge.
I resto així potser una bella estona
abans que el llit em torni tot el fàstic
d´un dia més, com una fuetada.

Ha estat un punt molt breu de meravella.



PERE GOMILA               Regió afòtica.1978