XII
Gira´t nàufrag, cap a la llum de l´alba.
Encenalls d´auguris fou el capvespre;
la nit, una drecera interminable.
Retorna a la casa de l´illa blanca
i seu a taula amb els amics d´antany.
No sents un galop de cavall, guarnit
per a la festa gran,
per a la volta, inajornable,
al born més lluminós?
ANTONI TALTAVULL . Els vents hi senten . Erosions.
EL MERCAT DE LES ALGUES
La sirena d´ulls d´estel
ven algues color de mel,
i la dels ulls de cristall
ven algues i ven corall.
La dels llavis de taronja
ven figuretes d´esponja,
i la de les galtes sanes
ven perles i porcellanes.
La més alta i més senzilla
ven balenes de cotilla.
La més jove i més distreta
ven somnis per al poeta.
I aquella de coll nevat,
que ho ven tot a mans besades,
ven lletres d´amor trobades
en vaixells que han naufragat...
Les sirenes, totes nues,
passen remenant les cues,
i Neptú, mig somnolent,
es passetja amb el trident....
GUMERSIND GOMILA
La sirena d´ulls d´estel
ven algues color de mel,
i la dels ulls de cristall
ven algues i ven corall.
La dels llavis de taronja
ven figuretes d´esponja,
i la de les galtes sanes
ven perles i porcellanes.
La més alta i més senzilla
ven balenes de cotilla.
La més jove i més distreta
ven somnis per al poeta.
I aquella de coll nevat,
que ho ven tot a mans besades,
ven lletres d´amor trobades
en vaixells que han naufragat...
Les sirenes, totes nues,
passen remenant les cues,
i Neptú, mig somnolent,
es passetja amb el trident....
GUMERSIND GOMILA
DIRTY REALISM
(Sheaffer)
Porque sofrer não é ter falta de tinta ALBERTO CAEIRO
I
Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.
II
Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.
III
M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.
PONÇ PONS
( On s´acaba el sender, Edicions 62. Barcelona 1995 )
(Sheaffer)
Porque sofrer não é ter falta de tinta ALBERTO CAEIRO
I
Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.
II
Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.
III
M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.
PONÇ PONS
( On s´acaba el sender, Edicions 62. Barcelona 1995 )
I si un dia ho perdem tot...
A la platja jeu un bot
de carena foradada,
a tall d’aigua resta un rem
que ha tornat la maregassa.
Mariners sense timó
a l’arena fan petjada.
Potser hauran perdut el mar
i la llengua els dóna pàtria.
Sentiran l´olor a fonoll,
ben a prop, el perfum d’alga.
Tot mirant fins l’hortizó
ampla i gran Mediterrània
i l’enyor del saber antic
que va i ve amb la marinada.
No en seran perduts del tot
si encara serven la parla.
Veuran homes terra endins
de pell seca i ben colrada
i entendran que dins el camp
ells també han perdut l’arada.
No hi ha solcs ni al lloc ni al mar,
ni salobres ni rosades;
ulls humits vessen records
que són plors de veus germanes.
Tots plegats ens sabrem fills
d’aquesta illa, que és la mare,
que ens demana salvar el bres
d’unes urpes prou estranyes.
Per vessar tenim suor
i ben ple el port de paraules…
una proa resistent
i una alzina centenària.
Coneixem bons araders
i també grans mestres d’aixa
per a fer avarar llaüts
o dur arades a les tanques.
Tenim cales i barrancs
i uns topònims immutables;
tenim l’esca i la llavor,
la rella, l’arjau i l’alba.
I si un dia ho perdem tot,
que la llengua ens sigui mare;
si tenim arrels i mots
tornarem sembrar la pàtria.
BEP JOAN CASASNOVAS
Gener 2012
Enllaç al facebook video de Bep Joan Casasnovas . I SI UN DIA HO PERDEM TOT .
Recitat a ILLANVERS.
Enllaç al facebook. I SI UN DIA HO PERDEM TOT de BEP JOAN CASASNOVAS.
RECITAT PER JOAN FEMENIA
I SI UN DIA HO PERDEM TOT. Recitat per NÚRIA FELIU
Enllaç a TV3 ,en el programa Espai Terra, en el minut 14:30 ÀNGELS GONYALONS,
recita la part final de I SI UN DIA HO PERDEM TOT
A la platja jeu un bot
de carena foradada,
a tall d’aigua resta un rem
que ha tornat la maregassa.
Mariners sense timó
a l’arena fan petjada.
Potser hauran perdut el mar
i la llengua els dóna pàtria.
Sentiran l´olor a fonoll,
ben a prop, el perfum d’alga.
Tot mirant fins l’hortizó
ampla i gran Mediterrània
i l’enyor del saber antic
que va i ve amb la marinada.
No en seran perduts del tot
si encara serven la parla.
Veuran homes terra endins
de pell seca i ben colrada
i entendran que dins el camp
ells també han perdut l’arada.
No hi ha solcs ni al lloc ni al mar,
ni salobres ni rosades;
ulls humits vessen records
que són plors de veus germanes.
Tots plegats ens sabrem fills
d’aquesta illa, que és la mare,
que ens demana salvar el bres
d’unes urpes prou estranyes.
Per vessar tenim suor
i ben ple el port de paraules…
una proa resistent
i una alzina centenària.
Coneixem bons araders
i també grans mestres d’aixa
per a fer avarar llaüts
o dur arades a les tanques.
Tenim cales i barrancs
i uns topònims immutables;
tenim l’esca i la llavor,
la rella, l’arjau i l’alba.
I si un dia ho perdem tot,
que la llengua ens sigui mare;
si tenim arrels i mots
tornarem sembrar la pàtria.
BEP JOAN CASASNOVAS
Gener 2012
Enllaç al facebook video de Bep Joan Casasnovas . I SI UN DIA HO PERDEM TOT .
Recitat a ILLANVERS.
Enllaç al facebook. I SI UN DIA HO PERDEM TOT de BEP JOAN CASASNOVAS.
RECITAT PER JOAN FEMENIA
I SI UN DIA HO PERDEM TOT. Recitat per NÚRIA FELIU
Enllaç a TV3 ,en el programa Espai Terra, en el minut 14:30 ÀNGELS GONYALONS,
recita la part final de I SI UN DIA HO PERDEM TOT
CALMA
La mar, ben llisa i reposada.
I gens maleita, gens d’escuma,
suau, pacífica i ben blava;
sense renou, sense feruma,
per gavines acaronada
al sol ponent fent-hi bellumes.
I entrat el vespre, fins l’albada,
els bells reflexos de la lluna.
BEP JOAN CASASNOVAS
“(…) —deixa’m mirar cap al cel;
vull mirar els núvols negres;
darrera ells,
jo sé que hi ha les estrelles”.
—Què hi fa que sigui mentida,
si la mentida és poètica?
(…) “Era un poeta del mar
i ha mort cantant dins la barca”.
A Gumersind Riera, perquè sé que ens escolta
La mar, ben llisa i reposada.
I gens maleita, gens d’escuma,
suau, pacífica i ben blava;
sense renou, sense feruma,
per gavines acaronada
al sol ponent fent-hi bellumes.
I entrat el vespre, fins l’albada,
els bells reflexos de la lluna.
BEP JOAN CASASNOVAS
BORDS
Et diríem pàtria
i erràvem els comptes
- càlcul aritmètric
de nombre embullat.
Si te dèiem terra,
et tocàvem aspra:
de paper de vidre
tenies el tast.
Per temps, vas ser mare
perquè ens construïes:
les pedres i els núvols,
els somnis i els anys...
I mare et sentíem,
i, mare, ens bressaves;
com mare ens nodries,
mare, amb fruits de mar.
Ara la tempesta
de l´hivern esventa
les plàcides vistes
de dalt els terrats.
El roig de les teules
-vermell de vergonya
damunt de les bigues
mestres del casal-
empara les ales
que ens volien lliures,
fum de jorns passats.
Què en diràn les cròniques,
de les ungles llargues
dels teus fills tan àvids
que te van sollar?
Només ombres d´homes,
són oratges negres
que enterren harmònics
moviments d´estrelles
amb sorra als platjals...
Si et volíem mare,
tu no ens coneixes.
Si et sentíem nostra,
terra, t´esmorteies.
Si algú et deia pàtria,
aniria errat.
PERE XERXA
LA MIRADA
Cau una pluja persistent
sobre la pols dels dies.
Ho saps i estrenys, gelós, el liquen
de les hores, com si poguessis
encara retenir la lluïssor
dels seus ulls clars, aquell perfum
del color de la móra
apressada entre els llavis.
Perceps el vol esquiu, la traïdoria
de l’ocell negre de l’oblit
en el cel del capvespre.
I quan omples la copa
amb el vi de la set,
contemples la ressaca de les fulles
caigudes lentament
del brancatge caduc de la memòria,
com cau la pluja persistent
sobre la pols dels dies.
PERE GOMILA
CAMINET DE LES ARCADES
Caminet de les Arcades,
caminet ple de caliu;
quatre soques, quatre branques,
quatre grives dins un niu.
Ara vetlla la morera
i el xiprers s´adormen drets;
la morera, si podia,
ja en diria de secrets!
Passa, passa, tren d´Espanya...
Què em recorda el pensament?
Pel canal l´amor arriba;
pel canal se´n va, rient.
On comença l´esperança?
On fineix la il-lusió?
Tant que canti la llauseta...
Tant que canti el reietó...
Caminet de les Arcades,
caminet embalsamat...
Cada soca té una història,
cada història, el seu pecat.
GUMERSIND GOMILA
Caminet de les Arcades,
caminet ple de caliu;
quatre soques, quatre branques,
quatre grives dins un niu.
Ara vetlla la morera
i el xiprers s´adormen drets;
la morera, si podia,
ja en diria de secrets!
Passa, passa, tren d´Espanya...
Què em recorda el pensament?
Pel canal l´amor arriba;
pel canal se´n va, rient.
On comença l´esperança?
On fineix la il-lusió?
Tant que canti la llauseta...
Tant que canti el reietó...
Caminet de les Arcades,
caminet embalsamat...
Cada soca té una història,
cada història, el seu pecat.
GUMERSIND GOMILA
Notes a voramar
( I )
Com fugiré del camí
que va obrint una barca?
Va a la recerca d’un port
deixant una estela blanca.
Com fugiré de la mar,
amor i recança?
Si de dalt del turó
albir una vela blanca,
una gavina que passa,
l’arena de la platja,
l’escull al rompent de la cala
arrabassa tota esperança.
El Pilar, 1993
GUSTAU JUAN
( I )
Com fugiré del camí
que va obrint una barca?
Va a la recerca d’un port
deixant una estela blanca.
Com fugiré de la mar,
amor i recança?
Si de dalt del turó
albir una vela blanca,
una gavina que passa,
l’arena de la platja,
l’escull al rompent de la cala
arrabassa tota esperança.
El Pilar, 1993
GUSTAU JUAN
Menorca
Amor encès de sol i llum florida
Amor vital de cel i mar ventada
Amor en vers de terra sengtraïda
Amor humil de llengua engarrinxada
Amor de calç alegre i eixerida
Amor de platja verge i llaütada
Amor festiu de llàgrima agraïda
Amor enyoradís d’illa estimada
Amor de paret seca i pedra pura
Amor d’ullastre, mata, pi i alzina
Amor de tanca, aljub, claper i tempura
Amor de tamarell, càrritx, sivina
Amor de vinya, hortal, verger, ventura
Amor etern de pàtria menorquina
PONÇ PONS
PONÇ PONS
-
A LA POESIA
Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.
Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.
Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.
PONÇ PONS
Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.
Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.
Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.
PONÇ PONS
CAMÍ DE PARAULES
Tram 0
I
Tram 0
I
Heus aquí: si empreneu aquest Camí,
sabreu una història sempre novella:
les pedres parlen amb veu de l'antic,
la llum del sol, nous senyals hi revela.
Feu-lo, joiosos, a l'ombra dels pins
o tanques endins, per terres daurades;
les passes que hi fareu, en sos confins,
seran com el traç de belles paraules.
Seguiu-lo, temperat, prop de la mar,
pel seu caire esquiu en costers i marges;
sentiu-lo ben ral, o espiritual,
escumera i goig al pla de la platja.
I així llegireu un llibre no escrit,
fressareu un nou sender sense passes.
En terra o paper, fareu l'infinit
Camí de Cavalls, Camí de Paraules.
ANTONI TALTAVULL
QUATRE POEMES
____
PERE GOMILA
A cops, del tot neuròtic,
he volgut escolar-me
com aquest fil primíssim
que fuig molt lentament
de l'aixeta tossuda.
Després m'endinsaria
al fosc esdevenir
pels conductes de l´aigua.
No temis pas
aquest oracle,
posa't bé la corbata,
les sabates ben noves,
i frissa.
Estaràs a l'aguait
vertical desde sempre.
____
Ara ja sé el precís, l'innúmer vol,
el vent segur que empeny el foc del ver,
nou pescador de noves mars profundes
acompanyat d'albatros vells, viatge
de cos a cos, de dent a dent, de veu
a veu, de pols a pols, lleuger i lliure,
empès sencer, solcat de nou l'estricte
cant retrobat, l'escut més fort del so
lluent i clar, des de l'origen, vell,
alçat de fresc, potent, que riu i venç.
____
Oblida el nom,
oblida el goig,
oblida l'enyorança,
oblida el baf,
el baf
del goig
del nom
de l´enyorança.
PERE GOMILA
Mort de peix a l'horabaixa
Ha eixit la lluna com mai,
vestida color rogent,
de tan vermella que va
són blancs llavis de muller.
Damunt ones de corall
primes ferides de vent.
Ha sortit lluna de sang
per glopejar sang de peix.
La mort davall l'aigua va,
no li guanya cap soter.
El peix, la lluna, la mar
em fonen com un fester.
PERE XERXA
Ha eixit la lluna com mai,
vestida color rogent,
de tan vermella que va
són blancs llavis de muller.
Damunt ones de corall
primes ferides de vent.
Ha sortit lluna de sang
per glopejar sang de peix.
La mort davall l'aigua va,
no li guanya cap soter.
El peix, la lluna, la mar
em fonen com un fester.
PERE XERXA
TROBALLA
Fa dies que no encert, la ment em vaga
feixuga pel desànim, a encetar-li
les cossigues al full. El temps, monòton
tic-tac empipador, ritme de pèndul
s’embussa amuntegat fins que a la cambra
no hi cap ni jo mateix i amb alguns estris
me’n vaig a beure vent. Enmig d’alzines
i pins que el sol fan fresc hi ha una gran taula
de pedra amb bancs romputs on més d’un vespre
la lluna m’ha trobat temptant formosos
manolls d’epítets verds. Deler difícil
la tinta escolta, bull, absorta vibra
i es nega a embrutar res. Un vast silenci
ho emplena tot, olor de mata, velles
marjades i parets emparant rossos
llambreigs de grecitat, llampurnes d’Horus
vestint el camp amb flamejants vels ignis
que inviten a l’amor, que embriaguen d’aura
la seca veu dels cards, el cos mirífic
immens, esplèndid, iàmbic, de les nimfes.
PONÇ PONS . Lira de bova. Ed. Tià de Sa Real, Manacor 1987.
Fa dies que no encert, la ment em vaga
feixuga pel desànim, a encetar-li
les cossigues al full. El temps, monòton
tic-tac empipador, ritme de pèndul
s’embussa amuntegat fins que a la cambra
no hi cap ni jo mateix i amb alguns estris
me’n vaig a beure vent. Enmig d’alzines
i pins que el sol fan fresc hi ha una gran taula
de pedra amb bancs romputs on més d’un vespre
la lluna m’ha trobat temptant formosos
manolls d’epítets verds. Deler difícil
la tinta escolta, bull, absorta vibra
i es nega a embrutar res. Un vast silenci
ho emplena tot, olor de mata, velles
marjades i parets emparant rossos
llambreigs de grecitat, llampurnes d’Horus
vestint el camp amb flamejants vels ignis
que inviten a l’amor, que embriaguen d’aura
la seca veu dels cards, el cos mirífic
immens, esplèndid, iàmbic, de les nimfes.
PONÇ PONS . Lira de bova. Ed. Tià de Sa Real, Manacor 1987.
CALFRED
A l’ermita del pujol
ja no sonen les campanes,
—ning, nang… nang
al seu vell cementeri
—ning
no s’enterra ja ningú;
—nang… nang
sols se sent xiular
el vent entre les tombes,
—ning, nang… nangran de terra,
—xxxiiiiiiuuuuuuuuuuuu—
com ànima en pena
que el dimoni s’endugués
—ning
a l’infern.
—nang… nang
A l’infern!
—ning, nang… nang!
A l’infern
ÀNGEL MIFSUD CÍSCAR
ja no sonen les campanes,
—ning, nang… nang
al seu vell cementeri
—ning
no s’enterra ja ningú;
—nang… nang
sols se sent xiular
el vent entre les tombes,
—ning, nang… nangran de terra,
—xxxiiiiiiuuuuuuuuuuuu—
com ànima en pena
que el dimoni s’endugués
—ning
a l’infern.
—nang… nang
A l’infern!
—ning, nang… nang!
A l’infern
ÀNGEL MIFSUD CÍSCAR
Subscriure's a:
Missatges (Atom)