ÀRDUA VIDA

 ÀRDUA VIDA

Sota cels de morera esper tempestes
d’un silenci de nit trencat per veus d’estiu
Mentre la ploma escampa versos d’enyor 
el vent somia a les voreres de l’ahir
d’un cor exhaust de penes misericordiat
que sadollat del teu xiuxiueig serè i dolç
m’amansa els enginys que retronen de dins

No vull casar-me amb colors de banderes
ni callar davant insensates llumbreres
Les meves costes s’omplen de turistes xorcs
que embruten les aigües blaves de plàstics
d’un mar d’opulents iots i plens de gomina
que solquen lluents entre barques mesquines
d’éssers humils que fugen de platges de sang

Poruc i emotiu és el càntic del just
del qui plora deixant terres i històries
M’han fet fill d’una urbs que planta fronteres
amb impostos que compren armes de guerra
hereu d’un país de cases mileuristes
on el futur es tenyeix d’estels de negror
i no es respira l’aire fresc de La Vall

Ideòlegs i burots cuinen receptes
i omplen de xerrameca fulls de papers
els polítics maquinen gestes corruptes
mentre de pols i de fang s’embruta l’obrer
Aquesta àrdua vida capgira passions
esmicola il•lusions de tendres fites
Que n’és de ple el món de falcons de verí!

El breu cant d’un mussol m’asserena la nit
i un preg s’alça al Déu Pare sempitern
les pues del rellotge marquen buits silents
i retruny en punt el campanar de la Seu
Captivats de tanta bellesa creada
els meus ulls espiren llàgrimes d’antuvi
i les mans s’entristeixen de calls de fricció

La meva pàtria és l’Esperit d’una creu
que m’és vida i es romp a cops d’alegries
de joves confiats replens de coratge
que tasten el gust de l’estimar gratuït
i trenquen quimeres reblertes d’entrebancs
Som fill d’una essència parida d’amor
que despunta feliç de saber-se amat.

GUILLEM FERRER MONJO