Pretèrit d’al·lot... i el dubte

La infantesa em retorna sovint i m’amara
entenc que em vol dir coses que no sé prou bé
Jo em pensava que créixer encetava un sender
sense llàgrimes ni petarrell a la cara

Em deman per què em vénen tan clares imatges
d’un llunyà espai de tanques i cards vora el mar
de matins salmaiencs i d’oratges de far
de silencis pregons fora peu sota onatges

A l’albor de la infància crèiem en bruixes
la mirada era franca plaer a cada tanda
innocència dada i nafrades les cuixes

Un pretèrit d’al·lot la memòria em crida
Què em vol dir ara aquell temps que em ve al cap fil per randa
quan passeig pels capvespres sargits de la vida?

BEP JOAN CASASNOVAS