Quan prenc un full, cap murmuri no hi sent,
dins sa blancor, cap mot no s'hi presenta;
arbres delmats, sense rel, s'enduu el vent.
al pensament, ni una llum, ni una espelma.
Guspires fredes em freguen el cervell,
ínfimes gotes d'una pluja poruga
el meu terrat esquitxen, de gairell,
i en un moment es tornen podridura.
Brosten paraules, entre les meves mans,
però són esquives com ocells d'una selva;
cap a altres terres, molt lluny, s'envolaran.
No seran arbre, mai veureu son brancatge;
mai serà llibre, d'aquests fulls, el fruitam:
són fulls eixorcs, sense nom ni llinatge!
Antoni Taltalvull
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada