La Soledat de Maria

Era un vespre negre, fosc.
Un vespre boirós d’aquells
que el silenci es torna tosc
i no canten els ocells.
Era una nit de Calvari.
Un vespre erm i desert.
Vespre de món solitari,
orb de vida, buit, inert.
Era una nit de ruptura.
Un vespre de dol, caduc.
Un tombant on la natura
expandí aire feixuc
Maria al llarg del seu ventre,
tot desfet i ben raspat,
patí just en el seu centre
dolor de mort, fred, gelat.

Havien crucificat
el fruit del seu si matern
i plorava la maldat
en sos ulls d’amor etern.

Sentint el seu clam el cel
al seu fill ressuscità,
i mirant-lo ple de zel
el seu ventre revifà.

J. BOSCO FANER   Del llibre " Qui comprèn la Nova i qui l'escamparà ? ".