I deixàrem el pas davant la porta 
sense cap somni esperàvem ... 
res, perquè l'instant ja era fatigós 
i carregat de melangia. 
Només els ulls tenien un sentit: 
miraven temps enrera. 

El sò d'una òpera sobre els terrats 
em tornà a la fràgil dimensió 
que té la vida.


MARGARITA BALLESTER