El meu cos, tel prim,
és on habiten els glaçons.
La seva hexaèdrica fragilitat
condicionada per la temperatura,
-potser geometria imprecisa-
atorga elegància al licor sempre barroer
que romana en la copa.

Després d'aprehendre la Indestrucció,

esdevenir residència de febleses,
dol com cristall clavat a les genives.
Així és com des de la despoblació del Possible,
jo sóc l'orfe del tangible.
Així és com des dels turmells a la gola,
es des-solidifica i liqua el gel del temps:
debilitat i transparència
que no reconeix la derrota,
sols muda el comportament.

Dins el meu tors, organisme còsmic,
transiten cubs talment planetes irreverents;
ells son l'excepció d'un sistema
que permuta la força per fluid fugisser.
Jo, la deshonra del palpable,
el presoner del no-res.
Jo, l'estança dels daus dements,
aquell qui una vegada i una altra
intenta retrobar de bell nou
les esferes inclements
de la Fortalesa.

  DAMIÀ ROTGER MIRÓ