CADÀVERS



Cadàvers de pins que ningú ha tallat 
en el bosc 
sinó el vent amb un crit 
la sageta del llamp 
l’infortuni d’un cop 
o la pròpia vellesa

Ja no esguarden cap cel 
ara els arbres caiguts sense fulles ni sol 
Ara jeuen tombats en l’ombrívol repòs 
que els desfà lentamente 

Poc a poc, pacientment van perdent 
aquests troncs el seu cos 
devorats per corcons 
per la flegma del temps, la humitat 
que els podreix i els enterra 

Fins l’últim bocí que sigui aliment
 Fins l’adob fecund que torna a la terra 
la mort no és en va perquè en viuen les flors
i els plançons, cercant llum
van omplint de vid el bosc
I aquest poema


TOMEU TRUYOL