PREGÀRIA DEL CAMINANT


Senyor:
Tot és teu, els arbres,
el bosc, les cigales que canten
fins que rebenten;
fins i tot quan rebenten,
les seves pobres closques buides teves són també.

Doncs et pertanyen també els viaranys i les senderes
allà on el pas fou franc
per a homes i altres
bísties de càrrega,
i ara els calciguen només
escarabats de bolla, rèptils i animàlies.

Heus-nos aquí, oh Senyor:
No som bàrbars turistes rústics
que badem per ruralies transitables
cap a un green de golf;
som els teus servents —no te’n recordes?—,
et duguérem per temps fruita dels horts,
formatge blanc i sobrassada tendra,
productes de la terra —teva— i la suor —ben nostra—
(tot a mitges)
(tot?).

El poble, els peregrins, així et pregam a cor :
Volem seguir els teus camins.
Som aquí, Senyor!
…Som uns sis-cents
de tota edat i condició semblant,
amb paciència coordinada.

Els rojos van dir aquell
“no passaran!”,
però llavors els teus passaren.

Nosaltres, tanmateix
—a les bones, vam-ell-ara!—,
farem el camí que ens pertany,
ni que estigués escrit
(que no hi està!)
que tot fos vostre.

Hi passarem, doncs.
Lloat sia el Senyor!


PERE XERXA