Epíleg o epitafi?

He sentit, allunyades, les trompetes
d’aquella intolerància i basarda
que s’escampa amb el regi marcial
i sotmet les aromes de la tarda.
He intuït el renou d’un fred metàl·lic,
tètric, lúgubre, d’èxodes amb farda
que trepitgen, capcots, antics silencis
amb una pell d’història pigarda
que trenca el roig crepuscle a l’horitzó.
Tindré por que la daga que me guarda
al portal, els capvespres enfosquits,
punyent, m’acori l’ànima gallarda
i m’escapci la punta de la llengua,
i la bava de sang sigui covarda.
Pensaré si serà una digna mort
a la cara escopir de qui t’esguarda.
Prou ja sé que hi ha un dèspota il·lustrat
amb el gest de supèrbia pillarda...
una volta caiguts els murs i els furs
i emmudides les veus de salvaguarda.

Tornarà un conegut i vell paisatge:
fressat imperi de rata cellarda.

BEP JOAN CASASNOVAS     (La paraula callada. Ed. Neopàtria 2015)