CADÀVERS
Cadàvers de pins que ningú ha tallat
en el bosc
sinó el vent amb un crit
la sageta del llamp
l’infortuni d’un cop
o la pròpia vellesa
Ja no esguarden cap cel
ara els arbres caiguts sense fulles ni sol
Ara jeuen tombats en l’ombrívol repòs
que els desfà lentamente
Poc a poc, pacientment van perdent
aquests troncs el seu cos
devorats per corcons
per la flegma del temps, la humitat
que els podreix i els enterra
Fins l’últim bocí que sigui aliment
Fins l’adob fecund que torna a la terra
la mort no és en va perquè en viuen les flors
i els plançons, cercant llum
van omplint de vid el bosc
I aquest poema
TOMEU TRUYOL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada