PENYORA



I amb el vers aquella gala
que ara et solqui la mirada,
l’endins quotidià que t’interroga
o el gest que deixa el pensament;
l’horitzó on perdem
el fanalet del bagatge.
Tu, només amb tu,
destriant de l’aigua
records i mots, dies i clots,
el que vius i el que viuries,
la mesura que prens sense sedàs
a un temps que has volgut orfe de rellotges.
I en els versos, després,
cerca si trobes la raó de l’error,
l’ham al passat, l’esca al present,
la certesa dels dubtes,
la magnètica tragèdia
d’aquella tan trista tonada
que et fa sentir viva:
vida!


GUILLEM ALFOCEA                          Les nostres cendres