TRES POEMES PER LA PAU I PER LA VIDA
          (D´un nou llibre encara sense títol)

                                   I

Somnis de jocs frenètics de sexes minerals,
de sumptuosa orgia entre flaires de sàndal
i opis enervants. Cossos mesclats, suats,
l´olor agra del cos, la saliva i la pell,
aquell mos animal. Ebris, ebris del tot,
com el desordre intens, estirats entre el fang
de la bellesa cruel, immunes a l´ofec,
tot inundats de sexes, ferits d´un foc purísssim
de carns en el desfici del clímax solidari.
Tanmateix, la brutor. Els carrers plens de sang,
de residus i plàstics, el cop real del temps,
el fum espès carbònic, l´estrall sord dels pistons,
les rates engreixades dels detritus humans,
la pluja nuclear, els núvols bruts, tacats,
la pell enrostonada de cossos aliens,
sentits atrofiats, ulls plens de violència.
Signe del temps, la Mort? Una mort planetària
feixuga de cadenes i d´estralls imposats
per un dolor secret, crescuts en el silenci
i fets en la impotència, l´abandó vergonyós
fet present per la incúria, fet un punyat de terra
llençat per un atzar i el mar que el dilueix.
No desig de bellesa, no l´odi, no l´amor,
una fredor brutal de fred de gel i pedra,
la fredor calculada del procés informàtic
com la fulla del glavi que desbrossa una vida,
un glaçament present abans que al temps pertoqui
el cicle repetit.
                      I que lliguem les mans,
si encara ens és donat, a una bellesa incerta.


                       II

Més enllà dels silencis, en tot deler frenètic,
hem aixecat altars com qui collís maduixes,
com qui estripés el sexe segellat de la verge,
com qui enfonsés el cos en una aigua puríssima
i, havent baixat el cap, hem doblegat genolls
tot omplint-nos de terra els cabells abundosos.
I prosseguim la marxa com guerrers solitaris
incompresos i lassos -i tant feixucs d´història!-
per descobrir el secret si els déus són favorables,
si ens en donen les claus i ens porten l´homenatge.
Són difícils els temps, insegurs i amb la por
dins el cos, al cervell, a l´estòmac, als ulls
que han perdut llur claror i resten muts i oberts
esguardant el fantasma que traspassa tot mur.
Anirem indefensos a l´atzar imprevisible
sota els arbres pelats,damunt la fullaraca,
ens els boscos cremats, en els asfalts calents,
entre les fumarades, entre tòxics i plàstics,
volent ser encara purs i donant-nos al gaudi
del cos i la bellesa i del tacte lleuger
i de l´amor constant cap al nostre país.
Hi haguè un temps que a les nits ressonaren els cants
o al compàs dels bons músics s´enlairaren les danses
i la vida escampava una llavor fecunda,
el pol-len de l´amor, un sexe sense obstacles.
Foren les tardes d´or, sensuals i tranquil-les,
la voluptat fou lenta i els cossos tan amables
com el discret encís d´una flor dins un llibre.
Temps era temps hi haguè l´alegria del blat
i del raïm madur i la festa lleugera,
i els altars foren plens de sacrificis dolços
i els himnes enervants empenyien al gaudi.
Avui cal prosseguir sense gaires promeses,
sense nous mons perfectes ni primícies dolces,
en una lluita sorda, traspassats per les llances,
ben lligats de cadenes, companys de la follia
en el negre hospital dels porucs, dels perduts,
al ritual feixuc que ens rebenta les venes,
ni rics del que hem donat ni purs del que hem perdut.


                          III

Ara és un temps feixuc que ens atrau la follia
que ens marceix esperances i ens allunya l´amor,
un temps de densitats, de boires que atueixen,
de paraules que cremen en un llarg sacrifici,
un temps amarg i les que no escolta la pau
i la pau -és possible?- ens fuig talment un fil
subtil, ens fuig la pau, quan són milers les veus
que evoquen el seu nom i les boques que criden
a penes tenen força i diuen el seu nom
i el criden pels carrers i n´omplen les parets
i l´escriuen arreu i sempre el fan present
i aquesta pau ens fuig i ja no sabem com...
Aquest temps és un temps per dibuixar records
i retrobar el ressò d´una vida potent,
d´omplir les mans de fang i abeurar-nos de terra,
i llançar-nos al mar per vestir-nos de sal,
i abraçar tota llum i envair-nos de llum,
un temps vell per cantar unes noves cançons
en el nom d´un amor que tanqui les ferides
tot eixugant el pus d´aquesta llaga immensa
que portam a la carn. Ara és un temps propici
per proclamar la vida, quan ens sotja una mort
absurda i sense guany, un present al no-res,
aquella falç brutal per omplir de silenci
les rialles de sempre, els gemecs, les remors,
el joc i la frissança, tot signe clar de goig,
tot enigma amatent que han fet possible els déus.

Ara és el temps, ben cert, de proclamar la Vida.


PERE GOMILA
Alaior, 1982                   Quaderns Xibau n.6 . PER LA PAU I PER LA VIDA