TARDOR

El sol s´és post. Sospira

la mar, i en la vorera,
llepant la negra roca,
gemega sanglotant;
el cel, com un incendi,
dins el ponent se mostra,
mentre la sombra avança
del nord i del llevant.
Les roques s´ennegreixen,
clouen les flors sos clazes
i és una sombra informe
el bosc misteriós;
aus solitàries passen
ran de la fosca terra;
son crit aspre i selvàtic
ressona anguniós.
Sobre la mar dormida
passa una barca sola;
la vela ni es batega,
el vent està adormit;
la veu d´un home canta
la dolça barcarola
fonent en la tristesa
de l´hora, l´esperit.
Tristeses infinites,
com la impalpable sombra
qui cau sobre la terra,
ne cauen dins mon cor;
angúnies misterioses
omplen l´ànima mia
i sens sanglots ni llàgrimes
en mes entranyes plor!
La pensa està endormida!
mon esperit revolta
dins la foscor i queda
el cor amb si tot sol.
No sé per què sospiro,
ni sé per què és ma angúnia:
sols sé que en mes entranyes
també s´és post el sol.
Això són enyorances?
De què? No fou daurada
de lo passat la copa;
a dolls vessà la fel.
Tal volta de la pàtria
futura, de l´eterna...
Tal volta ma enyorança
és dels amors del cel.

El sol s´és post. Sospira

la mar i en la vorera,
llepant la negra roca,
gemega sanglotant;
la sombra n´és senyora
del cel i de la terra...
la barca n´és passada...
el cel se va estrellant.



ÀNGEL RUIZ I PABLO


Es Castell (1865 -1927)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada