EL COMETA DE HALLEY	Dolmen d'angoixa i monument de por. Record llunyà que quasi no és record. Nit sense son mirant el cel inmens, enmig dels arbres negres del meu hort. Pares, germans, veïnes i veïns de terrat a terrat parlaven fort. Hom feia comentaris. Jo, petit, bé mirava, i ma por no veia res. L'estel amb cua, on és? Braç estirat, el pare me'l mostrà. Ai, aquell braç del pare dins la nit! Hi havia soroll d'ales. Als coloms els trigava l'aurora, al colomar. Jo també era un colom ple de neguit, amb la por dins el cor i dins la mà... En mi, l'estel Halley és sols encara aquells batements d'ales dins la nit i aquell braç estirat del pobre pare amb un ramat d'estels al cap del dit.	GUMERSIND GOMILA