VERS L’INFINIT

Qui millor que el vent de tramuntana
per foragitar tanta brutícia dels homes
qui millor que el sol d’estiu
per eixugar les llàgrimes de la lletjor

Si pogués besar la soledat sofrent
d’un món que gemega a cops de destral
i amb la mirada salvar de tenebres
la grisor infeliç dels xàfecs de juny

La meva fe no arriba a gra de mostassa
ni l’esperança és ampla de bat a bat
Només la caritat guanyarà el cor de Déu
del que sap donar-se sens recompensa

D’enuig s’inflamen les meves entranyes
quan observ tanta crua maldat
que de dins brolla saliva verinosa
on s’embruta el do preciós d’allò creat

Estima i fes el que vulguis
deia el sant Agustí d’Hipona
perquè és amorosint la vida de l’altra
on es vencen plors dolors i mort

Som ànimes que caminam vers l’infinit
i travelam amb pedres aritges i escòries
històries de pensaments en motxila
que segellen els cors marcats de sang.

GUILLEM FERRER MONJO