ELS MALÀNIMES



Per ponent van alçant-se
nuvolades hostils. 
De Bànyols fins a Artrutx, 
fuig un oratge històric 
amb embat que pentina 
la mar escabellada. 
El vent fa feredat 
quan xiula dins un pit. 

Primerenc, prest hauràs 
de tastar els teus nou pams 
de terra o de taüt. 

El sol, caigut, fa vidres 
a la mar mentre a plom 
pengen dellà les ombres, 
escandalls d’insondables.

Filòsofs ofegats 
d’absenta al mig del port
records dels esperits 
fan volar com a estels.

Dies esvalotats 
grapegen els braguers 
de la vaca del temps. 

Mogut està el gran blau 
i els calamars se’n temen. 

No em plau la soledat 
si no és per viure més 
sota el sol de l’hivern.

 Avui la mar no ha tret 
cap regal per a mi; 
no és inútil el pas: 
serà demà, potser. 

No som jo més que tu 
i tanmateix no som…, 
ni tu ets més que jo 
i, açò no obstant, tu ets... 

Retirada del cel, 
la lluna ens ha emmudit 
i al·lotes de pell bruna 
i sal, empegueïdes, 
manyuclen la foscor
i van clavant estrelles 
en el mirall de l’aigua, 
que han fet ballar en un cossi. 

Per aires de tempesta 
llisca amb por una gavina. 

Quan el temperi ha fet, 
un ocell creua el cel 
i ve una pau intensa.

O és la mort assuquí 
com un silenci previ 
a l’inici simfònic? 

O és que ha callat la llum 
i estogen llurs maraques 
les cigales d’estiu? 

Quan els corns d’en primer 
i el repic de campanes 
conjuraven perills, 
tots a una, el cavall 
ja teníem guarnit 
i empunyàvem les armes.
Era el crit “via fora!”
i l’antic compromís 
de defensar la terra 
i vetlar per la llar 
ens feia solidaris. 

Tot açò ara no cal. 

Llevau, doncs, de la torre 
el ram senyal d’alerta 
i no brandeu cap palma, 
que els enemics avui, 
els tenim ben dedins 
de les nostres muralles. 

N’hi ha que, fins i tot, 
els solen dur dins l’ànima 
o bé dins llurs carteres… 

Que no els veis? Són des nostros!


PERE XERXA 
( 1 de Febrer de 2007)