Ecce homo

Ecce homo

No ho creuràs, però res. Els capvespres me'n vaig a S'Estància i tot sol, envoltat d'animals, pod ullastres, escric fins que és tard i ja fosc m'assec dins la cabana de còdols i entre espelmes convers amb Déu que tracta d'apaivagar integristes, defuig reaccionaris, té por de talibans.

Com en el bell poema d'Ernesto Cardenal on parla dels trapencs que s'aixequen de nit i encenen les mampares i obren els seus Salteris i els grans Antifonaris, jo encenc voltat de moixos, gallines, bens, tortugues, tot el meu espelmari i res a Déu pels fills.

Sé que no em salvaré, menorquí expoliat, de la insomne passió de llegir tots els llibres. En el fons crec de cor que tot és sembrar fum i encalçam en va el vent de la Literatura.

Tanmateix ja he viscut conformat els meus cinc minuts banals de fama i ara tenc tot el temps del món per descobrir qui sóc, d'on vénc i on vaig.

Potser fóra millor, ple de vida i bondat, caminar per la neu sense petges ni rumb i no dir res com Walser.

Tanmateix d'aquest foc, incurable desfici, sols en quedarà el nom en un llibre de text, un carrer dedicat, una estàtua amb coloms.

Escrivim per ser eterns i al final ens morim.

He burxat, per trobar les arrels del neguit, la ferida que du, sinuosa i roent, de ca nostra al portal lusità del teu pis.

Tu ja saps que el poder literari fa olor de podrit i ha perdut la vergonya i el cànon. Per açò, retirat de feruma, escrivisc com si no hi hagués món i fos l'últim parlant d'una llengua ja morta.

Al final sé que tot serà res i no hi ha més futur que l'oblit, però crec que ha valgut, a pesar del dolor, la pena aprofitar per fer versos la vida. PONÇ PONS .       Pessoanes