A l´esforçat professor

                                       

                                   A Enric Larreula, professor de català a Omnium

                                   Cultural de Barcelona en una època en què les

                                    classes s´havien de fer gairebé d´amagat, perquè

                                   el seu exemple ens mantengui ferms a no fer

                                   una passa enrere en la normalització de la Nostra

                                   llengua.

A tort i a dret filant l´ortografia,

del mot condret jutjàvem la cabòria,

fidels al seny i absents de la cridòria.

De bon començ: no porta accent dormia.

A cops valents tombàvem tota errada,

posar haver sense hac és fellonia;

d´aquell pronom, esmena´m la follia;

on és oberta posa-la-hi tancada.

Setge, fetge, metge…, oh so infernal;

el gerundi és paraula en te acabada;

corglaçat , l´escriurem amb ce trencada.

Ves que escrius! Ruc és nom d´un animal.

El mot compost, escriu-lo amb guionet

quan essa o erra vegis per senyal.

Ves viu com fas la forma adverbial

i el final de paraules com  paret !

L´accent dels mots ens balla ací i allà.

Quins aguts en duran?  Quins plans, també?

Els esdrúixols, de sempre: així ho sabré

i , en llegir, farem bo a pronunciar.

Col-legi fes-lo amb ela geminada,

com també aquarel-la (mes no ametla).

Ves alerta i no et fiquin dins la cel-la

Si escrius amb e final enamorada.

I així anàrem bastint, teula per teula,

el sostre de la casa inacabada

d´aquesta nostra llengua assaonada

per la parla de mestres com Larreula.

ANDREU BOSCH