MENORCA


És petita Menorca, però és molt gran.
I és molt gran, perquè jo que tant l’aprecii
em sembla que cadascun dels seus pujols
s’enfila tan amunt que juga amb els núvols.

Les seves platges són galanes catifes
d’arena molt blanca, grans i ben petites,
que compenetrades amb el bes del mar,
es fan infinites. La blavor de l’aigua,
just al seu final, rep el tint de les boires:
Trebalúger, cala en Turqueta, la Vall…

El seu pla s’enfila humil en el rocam
del Toro, Santa Àgueda, Son Telm, s’Enclusa…
i es buida presumptuós en el barranc
d’Algendar i canals Salat i dets Horts.

És encisador moure’ns i passejar-nos
entremig d’arbres: ullastres, pins, sivines….;
entremig d’aus: la fotja, el rascló, la cega…;
entremig d’insectes: l’aranya, el llagost…;
entremig de cases de lloc: s’Aranjassa,
son Patrici, es Canaló, es Molí de baix…

Els pobles menorquins conserven el blanc
pur de la calç en els seus murs de marès.
I els vents, senyors prepotents del seu entorn,
criden molt fort en les seves nits de festa.
Ciutadella, Mercadal, Maó, Fornells,
Ferreries, Llumaçanes, Sant Climent,
Sant Lluís, Alaior, es Castell, es Migjorn,
són les seves naus replenes de records
llançades al mar pels avatars del temps,
i avui amarrades en un mateix port.

L’altitud de Menorca a tots ens defuig.
Mirant amunt juguem amb el blau del cel
quan el sol s’estén lliure pel seu espai.
I els dies en què el cor se sent ofegat,
l’aire fresc que ens arriba per tot arreu,
ens dibuixa tan tendrament un somrís,
que ens sentim satisfets de ser menorquins.

És petita Menorca, però és molt gran.


JOAN BOSCO FANER                      Descalça , la paraula.