REDEMPCIÓ

Escric d´hivern cru a les inclemències,
desfets els elements amb aigo i vent ;
i em deman: amb quines conseqüències?
Ànim serè, cos sa, molta talent.

I els homos, quan arriben de les tanques,
què tal vénen de cos i esperit?
Jo los sent cantar mentre posen branques
a la foganya per secar el vestit.

Madona, sempre àgil i riallera,
l´oliaigo aromàtic treu del foc.
Plats fondos, forquilles, grossa cullera,
blanc pa, cobreixen taula de bon toc.

L´amo es seu; els missatges corresponen,
i els infants i les dones en manat.
Pare nostro el vell diu i tots responen,
els ulls de totdéu fixats al guiat.

Del bon pa els plats piràmides se tronen;
fa el silenci la forqueta de boix;
només sentiu els barrams que enfornen
i qualque gruny des ca o remèu de moix.

Posats en terra els plats perque los llepin
els cans i moixos a lo bon company,
anc que de veure´s junts uns i altres grepin,
surten companatge i fruits de tot l´any.

De tot l´any dic, si del temps no n´abunden,
que esssent figues, de moro o cristià,
prest els xalecos la senalla inunden,
o les peretjals passen sens pelar.

Feta l´stiba de tan bona gana
per navegar pel camp fins el migdia,
hom es sent satisfet, amb la ment sana:
ningú l´enveja ni res cobdicia.

Parlau-los del cafè an els pagesos
o del xacolata, sense cacau.
respondran: bon berenar pels admesos
a fer la vessa, dels fluixos la pau.

Del vespre i del migdia els dos panxons
seran coses de porc, que prou se´n mata,
amb les blanques faves o els rics guixons,
el dolç monyato, la fina patata.

                    ***

Vivint l´homo dins paradoxa eterna,
la terra és per ell pròvida i avara:
misèria suma quan vessa governa;
fertilitat si es fa el treball sens tara.

Mirau del latifundi l´aridesa
al costat del trosset del bon cultiu:
en lo primer es mostra la peresa;
himne és lo segon al treball actiu.

Vol dir açò que l´homo s´ha de rompre
treballant dia i nit com una negra?
No per cert; aixó seria corrmpre
l´ideal bell que de penes desnegra.

Encara en queden de penoses feines:
el segar amb la falç de sol a sol,
com i també el cavar amb curtes eines,
cara a terra ajupits, sense consol.

La ciència,. que tot ho aconsegueix,
curarà Menorca d´aquests suplicis,
tal que els ha curats per on més floreix,
aquistant a l´homo grans beneficis.

Estreta França per falta dels braços
que dugué la Guerra a servir la mort,
procura la vida a sos fèrtils masos,
devent al maquinisme son conhort.

Màquina amanosa de fins rodets,
que va amb motor o enganxant-li la colla,
deixa els conrats just rengles de congrets,
la terra esponjant, formigada i molla.

Comptau les mils i mils de cavagades
que estalvien aqueixes maquinetes:
esterrossen i fan les mangencades,
tomant les dures penes amb juguetes.

Pràctics són molts pels sembrats amb ginyola
els cultivadors d´eines diferentes:
sesn cansar-se ningú, com el qui vola,
per cavar i calçar són excel-lents.

Voler oficiar de maquinaire
propi n´és de grans planes sense roques.
Dur gros aquí sería ben a l´aire,
car les planures són curtes i poques.

Tan fèrtil és la terra d´aquesta illa,
(per dita de pagès, bona a menjar )
que quan plou damunt ella tot hi brilla,
com si vida sortís del roquissar.

El secret d´augmentar la producció
el sap qui vol, sols mirant els sembrats:
amb fems, feina, aigo faltant saó,
i combatre les plagues, som salvats.

Raig d´aigo es perd de fonts i verinals:
feu safaretjos, preses i aqüeductes;
no plangueu ls estudis i els jornals,
que lloc que pot regar dobla els productes.

Què no daríeu en anys com enguany,
quan veis les vostres vaques amb els ossos,
per conservar vosaltres tot el guany
i poder sadollar-les de bons mossos?

                      ***

Gens  d´higiene, crueltat, ignorància
són del nostro camp els pecats mortals.
Predicar amb l´exemple i amb constància
salvaria els pagesos de greus mals.

La blancor de parets i corralaldes,
que fa encisera la pagesa llar,
hauría d´estendre´s moltes vegades
p´estables i boers del bestiar.

Amb la inconsciència del primitiu
contempla el pagès com les feres mosques
mengen les bísties de viu en viu,
sens que ningú dissipi aquestes fosques.

Sabeu, madones, per què se vos moren
les gallines, polls i conills casers?
Dels paràsits petits que los devoren,
fruit de la brutesa dels galliners.

Encara la ignorància fa més mal:
mata el pagès, també sesn consciència,
així l´útil, però voraç, pardal
que el sols fa bé, segons la ciència.

Al poriol imputa els mals que cura;
perque és lleig el calàpat, l´esxtermina;
de caçar insectívors mai s´atura,
tal si sortissin d´insondable mina.

Per netejar del dolent cuc la terra,
els ocells, acudeixen al tornall;
ingrat el pagès, els fa crua guerra,
sens pensar que al mal lleva l´aturall.

Els buscarets, rupits i capsigranys,
a dins dels solcs mateixos que netegen,
troben la mort en trampes i paranys,
com si fossin rapinyes que saquegen.

Lo mateix també fa tot l´any la gent:
passarella, caderneres, verderols;
i, lo que trob encara més dolent,
conta els cantors eterns, els rossinyols.

Abans se feis amb ells cosa més trista:
deixar-los cegos, perquè cantassin,
passant rogent agulla per sa vista,
com si en gàbia, vivint, els enterrassin.

                      ***


Perdonau, pagesos, si us trastoc.
Tants de bons costums haveu conservats
i la vostra ossa la planyeu tan poc!
Vicis damunt virtuts són més notats.

Quan un nou fill vos neix del matrimoni,
deis que un pa vos duu davall cada braç.
La terra frueix del vell patrimoni,
sentint l´estreta del constant abraç.

Perdonau-me, vos dic de tot bon cor;
el sosteniment sou d´aquesta illeta;
sens l´abnegació amb què feu cor,
aviat quedaríem en porreta.

A l´atzar estau sempre tan subjectes
que, amb una hora de pedra o temperrot,
o pel rovell, el poll o altres insectes,
perdeu suor, semença, tot d´un trot.

Així i tot, gaudiu la vera vida.
La ciutat emmetzina tot arreu.
Als ciutadans que fan qualque sortida
els diré que és un cego qui no ho veu.

Dues fonts de riquesa compta l´illa:
la terra de son sòl i el mar que ens envolta.
Del mar res treim avui; sens una quilla,
el cant al nostro port és una absolta.

El camp us ofereix pa i companatge.
Anau-hi, germans; per tothom hi ha raixa.
Ans que d´emigració el trist viatge,
més convé l´oliaigo sense taxa.

És la terra un pu que no té fons:
com més la munyiu, més ella óna.
Terra i treball, idela dels bons barons,
valeu com per rei l´àurea corona.


PERE BALLESTER