RECORDANCES DEL MALALT

                                      als doctors Ignasi i Josep Barraquer



                                  I

  El meu món és tancat. Sols hi penetren
els records de les coses estimades,
que deixaren un poc de poesia
endins de la meva ànima.

  La llum és quasi morta. I el silenci
és un líric rosari d´enyorances:
un a un els seus grans lleneguen sobre
les hores solitàries.


                       II

  El poblet era blanc. Sota el prodigi
de la viva claror mediterrània,
just semblava una escuma lluminosa
devora la mar blava.

  En la meva infantesa, cada dia
el veia des del cim d´una muntanya,
i en el fons dels meus ulls es feia ensomni
aquella imatge blanca.


                    III

  La barca era de suro. Me la feren
les mans força enginyoses del meu pare.
Amb quin gust l´amollava cada dia
dins l´aigua de la cala!

  Una tarda, que el vent me la va prendre
i va dur-la a l´embat de les onades,
darrera la barqueta fugitiva
el cor se me n´anava.


                   IV

  Els Reis, poc generosos, no em dugueren
el cavall de cartó que demanava;
solament van deixar-me una senzilla
futesa a les sabates.

  Vaig anar a la mare amb les mans buides
sens gosar dir-li res.Com si fos ara,
recordo que els seus llavis van somriure,
però els seus ulls ploraven.


                   V

  L´ocell estava trist, fins que un bon dia
vaig obrir-li la porta de la gàbia.
-Vull veure´t ben content ;  veste´n - vaig dir-li
donant-li una besada.

  Un poquet regirat de veure´s lliure,
va volar tot piulant a les teulades,
i en seguir amb els ulls el seu vol tímid,
dins mi nasqueren ales.


                 VI

  D´allà enfora, d´aquelles llunyanies
on el vent i les ones es barallen,
m´arribaven cançons misterioses,
de música salvatge.

  Aquell aspre llenguatge polifònic,
carregat de tragèdies i amenaces,
em tornà les idees temorenques
i crues les paraules.


               VII

  Em romperen, de sobte, la infantesa.
Tenia just tretze anys quan em tancaren
a una vella ciutat presa en un cercle
d´històriques muralles

  Però jo, aleshores, vaig apendre
de fugir a través de les imatges
que, en el nítid cristall dels meus ensomnis,
pintava la nostàlgia.


               VIII

  A l´antiga placeta -estampa ingènua
de cases petitones i romàntiques-
les al-lotes cantaven cada dia,
en rotllo, a l´hora baixa.

  Entraven suaument al meu estudi
les dolces i poètiques tonades,
i omplien de lirismes inconnexes
les hores llargues, largues...


               IX

  Les meves recordances van i vénen
vencedores del temps i la distància;
la penombra subtil que ara em rodeja
les torna més amables.

  La penombra, de grisa, es fa rosenca,
perquè Déu ha permés que unes mans sàvies
tornessin als meus ulls, tot plens de boires,
la llum que m´hi mancava.



GUMERSIND RIERA SANS