MENORCA


Sobre la mar qui allunya de l'Àfrica abrasada
les catalanes costes, mirant vers el llevant,
Menorca, com balena monstruosa, encadenada,
o com vaixell de pedra, se mostra al navegant.


No en té, casi, de platges: sols té penyals altíssims;
tota ella és pedra viva, tota ella és de granit;
de tant com l'han batuda los temporals fortíssims,
ja no li queda arena per a formar son llit.

 
La vésseu quan l'envesten furioses les onades
i brama damunt ella el nord o bé el mestral!
Del blanc polsim de l'ona se n'alcen nuvolades
qui com espessa boira cobreixen el penyal.


I ella s´espolsa i lluita, com perseguida fera,
i per ses mil cavernes rugeix furiosament :
el front alça, i els braços estesos guaita, espra,
i es van ona per ona sobre son pit desfent.


I venç sempre. Humiliada llavors la mar sospira
i canta, i l'enamora besant sos penyalars,
i el vent rendit la canta amb so de dolça lira,
portant-li, amb olor d'algues, perfum de trongerars.


Llavores ho és hermosa! Sultana marinera,
se vest la verda túnica brodada de mil flors.
El sol tota la daura i ella, gentil, riallera,
escolta el vent i a l'aigua cantar-li sos amors.

                     ***


Entrau dins la nostra illa, los navegants ; mirau-la :
la qui pareix d´enfora un monstre encadenat,
de dins sembla l´idíl-lic jardí on diu la faula
que hi va trobar son regne ditxós Felicitat.


Lo roquissar se torna canestrellet de roses ;
ne té valls i muntanyes, boscatges, plans i horts ;
ne té ciutats i viles, petites però hermoses,
i com preuades joies, los més famosos ports.


Maó, guarda d´Espanya, colós armat de guera,
guaita de nit i dia la mar de tot l´orient ;
és son penyal la Mola, lo front de nostra terra,
i son hort és enveja de tota estranya gent.


Dins d´aquell  port magnífic, sortint de l´ona blava,
com blanca gavineta posada en los terrers,
s´assenta Villacarlos, lo niu de la gent brava
que ha omplert los mars d´Amèrica de nobles mariners.


A l´altre cap de l´illa l´heroica Ciutadella,
als peus arredossada d´hermosa Catedral,
recorda antigues glòries i els fets de la gent vella
qui fou a Déu i Pàtria, fins a la mort lleial.


Entre vergers i vinyes i tarongers posades
s´obiren Llumessanes, Sant Lluís i Sant Climent ;
Migjorn i Ferreries, voltats de fondalades,
semblen esbarts de cignes nedant cap a Occident.


Blanca com totes elles i com gentil sultana,
sobre un coster s´obira la vila d´Alaior ;
lo Mercadal s´assenta enmig de verda plana
i, vora un port magnífic, Fornells, lo peixcador.


                    ***


Ja no n´hi ha més, de viles ; però hi ha una muntanya
de totes la més alta, que és de Menorca el cor :
s´alça al bell mig de l´illa, sola, rogenca, estranya...
los menorquins hi tenen a dalt lo seu amor.


Sobre la dura testa d´aquell gegant altíssim
fa sigles que una imatge gloriosa s´hi trobà :
la Verge, nostra Mare, en son amor tendríssim
voltada de los àngels un dia hi davallà.


Des de llavors, Menorca, a dalt d´aquella roca
hi té lo seu refugi, hi té casa pairal :
sos pobles s´hi arredossen com polls baix de la soca
quan corren a la mare, fugint del temporal.


I ella, la Verge Santa, des de son tronc obira
de cap a cap la terra i el mar fins l´horitzó ;
ni un sol sospir se llença ni llàgrima se tira
que Ella no l´acollesqui amb maternal amor.


Mentres la Verge Santa la capitana sia
del gran vaixell de pedra qui va cap a llevant,
no temau per el poble que en son amor confia,
que Ella és la Stella Maris del pobre navegant.



ÀNGEL RUIZ I PABLO