LA VELLA FILOSA
A mon amic D. Jaume Moysi Palacios.
Jo l'he vista arraconada
la filosa, preparada
encara amb un floc de lli
i en lo fus una filada
d' una tasca començada
dins un sigle que finí.
Com eterna recordança,
tota plena d'enyorança
la filosa està a un racó.
Aquell fus té una esperança
de que amb manco o més tardança
tornaran a filar-ló.
Sembla que espera la mà
qui el solia fer filar
i aquella mà no és aquí:
és cendra i no tornarà
la mà qui allí el va deixar
amb filada i floc de lli.
Jo no sé qui l'ha posada
amb la tasca no acabada
a eixa filosa a un racó;
mes me sembla eixa filada
una esperança estroncada
per un moment de dolor.
Jo no ho sé, si ho era bella,
si n'era mare o donzella
la qui filava aquell lli;
jo sols sé que una amor vella
deixà la filosa aquella
on l'he vista aquest matí.
Oh amic, qui la sort teniu
de conservar aqueix viu
record d'un dolç sentiment,
no toqueu eixa filosa,
que és d'una història amorosa
una pàgina vivent.
No la mogueu de son lloc;
no li lleveu aqueix floc
de lli qui ja es vol podrir;
faríeu mala partida
a una vella amor sens vida
que no volia morir.
No us pareix que aqueix racó
té un poder d'evocació
que cap altre lloc tindria,
i que una mare amorosa
besant aqueixa filosa
hi plorava cada dia?
ÀNGEL RUIZ I PABLO Poesies
A mon amic D. Jaume Moysi Palacios.
Jo l'he vista arraconada
la filosa, preparada
encara amb un floc de lli
i en lo fus una filada
d' una tasca començada
dins un sigle que finí.
Com eterna recordança,
tota plena d'enyorança
la filosa està a un racó.
Aquell fus té una esperança
de que amb manco o més tardança
tornaran a filar-ló.
Sembla que espera la mà
qui el solia fer filar
i aquella mà no és aquí:
és cendra i no tornarà
la mà qui allí el va deixar
amb filada i floc de lli.
Jo no sé qui l'ha posada
amb la tasca no acabada
a eixa filosa a un racó;
mes me sembla eixa filada
una esperança estroncada
per un moment de dolor.
Jo no ho sé, si ho era bella,
si n'era mare o donzella
la qui filava aquell lli;
jo sols sé que una amor vella
deixà la filosa aquella
on l'he vista aquest matí.
Oh amic, qui la sort teniu
de conservar aqueix viu
record d'un dolç sentiment,
no toqueu eixa filosa,
que és d'una història amorosa
una pàgina vivent.
No la mogueu de son lloc;
no li lleveu aqueix floc
de lli qui ja es vol podrir;
faríeu mala partida
a una vella amor sens vida
que no volia morir.
No us pareix que aqueix racó
té un poder d'evocació
que cap altre lloc tindria,
i que una mare amorosa
besant aqueixa filosa
hi plorava cada dia?
ÀNGEL RUIZ I PABLO Poesies
ROMANÇ D'AMOR EN TRES TEMPS
I
L'illa: un silenci tangible.
La lluna toca la mar,
i la nit, que és transparent,
sembla una nit de cristall.
Que no em digui res ningú,
perquè vull veure't passar:
tan abstracta i fugissera,
que no estàs al meu abast;
tan sensible i tan corpòria,
que puc tocar-te amb les mans.
Quan passes damunt l'arena,
quasi bé no et sent passar:
peus descalços, que desperten
ressonàncies de romanç.
Pressent que els teus ulls mantenen
-els teus ulls lírics i blaus-
dues llàgrimes calentes
que estan a punt d'esclatar.
Mira'm.Són més lluminosos
els ulls quan miren plorant.
II
La teva imatge inconcreta
torna i fuig, se'n ve i se'n va,
i quan podria tocar-la,
com un ensomni es desfà.
Es la meva fantasia,
que, dins el temps i l'espai,
cerca una forma impalpable
o un acord inacabat?
L'alba -vestida de rosa-
vol trencar
i jo veig la teva imatge
nimbada d'eternitat.
El meu vers,que cerca un lleu
contacte espiritual,
no pot fer-se melodia,
no troba el ritme adequat.
I com un batec, que es fon
perdut dins la immensitat,
el meu vers es dilueix
dins les aigües de la mar.
III
Tu ets una imatge onírica,
però tens vida real;
ets fàcilment assequible,
però no et puc tocar mai;
tu ets, distant i present,
una idea intemporal.
Mira la lluna romàntica
rompuda en prismes brillants.
Plora la nit. Es la lluna
una llàgrima que cau
dolçament
damunt l'espill de la mar.
I en tu oh , mística imatge!
que ningú no copsarà,
hi veig la llum menorquina
que canvia a cada instant
tènuament
les seves tonalitats;
hi veig l'ànima de l'illa,
mitològica, irreal.
L'illa i tu -dues imatges-
sota una nit de cristall.
GUMERSIND RIERA Enmig de la mar ( Poemes de Menorca) Ed.Nura, 1977
Flor Natural i Rosa d'Or en els Jocs Florals de l' Excel-lentíssim Ajuntament de Maó, 1976.
I
L'illa: un silenci tangible.
La lluna toca la mar,
i la nit, que és transparent,
sembla una nit de cristall.
Que no em digui res ningú,
perquè vull veure't passar:
tan abstracta i fugissera,
que no estàs al meu abast;
tan sensible i tan corpòria,
que puc tocar-te amb les mans.
Quan passes damunt l'arena,
quasi bé no et sent passar:
peus descalços, que desperten
ressonàncies de romanç.
Pressent que els teus ulls mantenen
-els teus ulls lírics i blaus-
dues llàgrimes calentes
que estan a punt d'esclatar.
Mira'm.Són més lluminosos
els ulls quan miren plorant.
II
La teva imatge inconcreta
torna i fuig, se'n ve i se'n va,
i quan podria tocar-la,
com un ensomni es desfà.
Es la meva fantasia,
que, dins el temps i l'espai,
cerca una forma impalpable
o un acord inacabat?
L'alba -vestida de rosa-
vol trencar
i jo veig la teva imatge
nimbada d'eternitat.
El meu vers,que cerca un lleu
contacte espiritual,
no pot fer-se melodia,
no troba el ritme adequat.
I com un batec, que es fon
perdut dins la immensitat,
el meu vers es dilueix
dins les aigües de la mar.
III
Tu ets una imatge onírica,
però tens vida real;
ets fàcilment assequible,
però no et puc tocar mai;
tu ets, distant i present,
una idea intemporal.
Mira la lluna romàntica
rompuda en prismes brillants.
Plora la nit. Es la lluna
una llàgrima que cau
dolçament
damunt l'espill de la mar.
I en tu oh , mística imatge!
que ningú no copsarà,
hi veig la llum menorquina
que canvia a cada instant
tènuament
les seves tonalitats;
hi veig l'ànima de l'illa,
mitològica, irreal.
L'illa i tu -dues imatges-
sota una nit de cristall.
GUMERSIND RIERA Enmig de la mar ( Poemes de Menorca) Ed.Nura, 1977
Flor Natural i Rosa d'Or en els Jocs Florals de l' Excel-lentíssim Ajuntament de Maó, 1976.
Veles verdes
La xerradissa del brancatge ha omplert la tanca
dels colors de les veus de la terra.
La vella pell del món es renova cada dia
tot amollant les aromes del romanç i la cançó.
Un incendi de paraules ha adobat l’artiga
tot deixant escrit l’esforç de la sement.
Mare de veles verdes, les fulles parlen
un idioma de sintaxi lleugera i plana.
La xerradissa del brancatge ha omplert la tanca
dels colors de les veus de la terra.
La vella pell del món es renova cada dia
tot amollant les aromes del romanç i la cançó.
Un incendi de paraules ha adobat l’artiga
tot deixant escrit l’esforç de la sement.
Mare de veles verdes, les fulles parlen
un idioma de sintaxi lleugera i plana.
Francesc Florit Nin . Compartit del blog Illanvers
HORTUS CONCLUSUS
Ara visc en pau a una cabana
escoltant la música dels ocells.
RYÔKAN
Dins la cabana
de Sa Figuera Verda,
obert als llibres
del camp, la mar i el cel,
entre els ullastres
que embosquen els senders,
amb les gallines,
el ca, els moixos i el vent,
veim passar llunes
i dies menorquins...
Viure és fer versos.
PONÇ PONS Camp de Bard
Premi Miquel de Palol 2015
Ara visc en pau a una cabana
escoltant la música dels ocells.
RYÔKAN
Dins la cabana
de Sa Figuera Verda,
obert als llibres
del camp, la mar i el cel,
entre els ullastres
que embosquen els senders,
amb les gallines,
el ca, els moixos i el vent,
veim passar llunes
i dies menorquins...
Viure és fer versos.
PONÇ PONS Camp de Bard
Premi Miquel de Palol 2015
CONVIDADA
És una invitació
a l'espectacle, as pla, i al teatre,
i sempre acceptam:
així davallen graons
tant el cos com la consciència.
Baixarem as Pla,
-hi manca gent! -,
la costa no costa gens,
el camí sempre fa baixada.
Escenes d'una funció,
amb roba vella i còmoda,
barreja de colors cridaners,
d'animàlia i d'homes
àvids de passar l'estona.
Lentament , tothom es despulla,
crida, bota i aplaudeix,
cerca una entrada,
costa avall, de franc,
mentre al cel ballaran llimones.
Fins i tot el públic és personatge,
cadascú té el seu paper,
hi participa, ben definit,
es cargola, beu o calla.
És una convidada, participació
que esdevé herència d'avantpassats;
però els hereus no saben
que és sempre impossible
repetir la història i l'espectacle,
o prendre el lloc als avantpassats,
el relleu, la penyora i les senyes d'identitat,
-ahir és ahir, avui és avui-,
perquè ells són cadàvers, fantasmes
coberts d'insectes, polsim, putrefactes.
La del record és, de melangia,
una batalla perduda, invitació als jocs.
ANTONI CATALÀ Festa
Q.Xibau de poesia , núm. 9 , any 1998
Premi de Poesia XVI Biennal Literària i Artística de les Festes de Sant Joan 1997
És una invitació
a l'espectacle, as pla, i al teatre,
i sempre acceptam:
així davallen graons
tant el cos com la consciència.
Baixarem as Pla,
-hi manca gent! -,
la costa no costa gens,
el camí sempre fa baixada.
Escenes d'una funció,
amb roba vella i còmoda,
barreja de colors cridaners,
d'animàlia i d'homes
àvids de passar l'estona.
Lentament , tothom es despulla,
crida, bota i aplaudeix,
cerca una entrada,
costa avall, de franc,
mentre al cel ballaran llimones.
Fins i tot el públic és personatge,
cadascú té el seu paper,
hi participa, ben definit,
es cargola, beu o calla.
És una convidada, participació
que esdevé herència d'avantpassats;
però els hereus no saben
que és sempre impossible
repetir la història i l'espectacle,
o prendre el lloc als avantpassats,
el relleu, la penyora i les senyes d'identitat,
-ahir és ahir, avui és avui-,
perquè ells són cadàvers, fantasmes
coberts d'insectes, polsim, putrefactes.
La del record és, de melangia,
una batalla perduda, invitació als jocs.
ANTONI CATALÀ Festa
Q.Xibau de poesia , núm. 9 , any 1998
Premi de Poesia XVI Biennal Literària i Artística de les Festes de Sant Joan 1997
LA PEDRA
Som,
de la pedra,
l'engruna que salta
quan l'ona em colpeix.
Som,
de la pedra,
sorra de la platja,
empremta i frec.
Rastres d'anònim guard en secret.
Ròssec de l'aigua
jug amb l'escuma
i vaig a l'aire d'un esbufec,
atzar que bufa,
bes rondinaire,
per qui m'abrusa el vent encès?
Damunt la teva pell tan bruna
t'amanyac i dolç mossec.
Som,
de la pedra,
aquest batec.
TOMEU TRUYOL
Llibre d'amorg. Ed.Arrela., 2014
Som,
de la pedra,
l'engruna que salta
quan l'ona em colpeix.
Som,
de la pedra,
sorra de la platja,
empremta i frec.
Rastres d'anònim guard en secret.
Ròssec de l'aigua
jug amb l'escuma
i vaig a l'aire d'un esbufec,
atzar que bufa,
bes rondinaire,
per qui m'abrusa el vent encès?
Damunt la teva pell tan bruna
t'amanyac i dolç mossec.
Som,
de la pedra,
aquest batec.
TOMEU TRUYOL
Llibre d'amorg. Ed.Arrela., 2014
UDOLS
Udols en secret amagats
rere la corba roent de les natges.
Record el teu cos.
Aquells mugrons tan pronunciats.
De pur rampell el teu instint
exclamant les evidències
de l'animal que duies dins,
del tacte primitiu,
del bes i del mos...
...tan bèsties,
que record, també, el meu cos.
TOMEU TRUYOL
Llibre d'amorg . Ed.Arrela ,2014
Udols en secret amagats
rere la corba roent de les natges.
Record el teu cos.
Aquells mugrons tan pronunciats.
De pur rampell el teu instint
exclamant les evidències
de l'animal que duies dins,
del tacte primitiu,
del bes i del mos...
...tan bèsties,
que record, també, el meu cos.
TOMEU TRUYOL
Llibre d'amorg . Ed.Arrela ,2014
DUES SANGUINES
Escric per absentar-me.
ROBERT WALSER
Sense déus que fecundin reals l'escriptura
ni muses que emmisterim la poesitat,
si també és falsa la Literatura,
on trobaré sentit i veritat?
*
Ser paraula encarnada de sàvia passió
i escriviure feliç a un lloc fora dels mapes
on voltats de natura puguem fer l'amor
i poètiques passin coses i no dies.
PONÇ PONS Camp de Bard
Premi Miquel de Palol 2015
Escric per absentar-me.
ROBERT WALSER
Sense déus que fecundin reals l'escriptura
ni muses que emmisterim la poesitat,
si també és falsa la Literatura,
on trobaré sentit i veritat?
*
Ser paraula encarnada de sàvia passió
i escriviure feliç a un lloc fora dels mapes
on voltats de natura puguem fer l'amor
i poètiques passin coses i no dies.
PONÇ PONS Camp de Bard
Premi Miquel de Palol 2015
SPIRITUAL
A Josep M. Llompart
Una llengua que calciguen
pel carrer els seus propis fills,
una veu que s'alça invicta
contra bàrbars i botxins.
Un mot de venes obertes,
un vers enmig del desert,
el bell miratge d'Argensa,
la mort sense cel ni infern.
La terra encara oprimida,
la lluna de Formentor,
la sorra amb passes ferides
cap al mar de Montdragó.
La llavor lliure d'una ànima,
l' adéu d'un home tot sol,
damunt cada illa una llàgrima,
al fons del cor el teu nom.
PONÇ PONS EL SALOBRE . Premi Carles Riba 1996
A Josep M. Llompart
Una llengua que calciguen
pel carrer els seus propis fills,
una veu que s'alça invicta
contra bàrbars i botxins.
Un mot de venes obertes,
un vers enmig del desert,
el bell miratge d'Argensa,
la mort sense cel ni infern.
La terra encara oprimida,
la lluna de Formentor,
la sorra amb passes ferides
cap al mar de Montdragó.
La llavor lliure d'una ànima,
l' adéu d'un home tot sol,
damunt cada illa una llàgrima,
al fons del cor el teu nom.
PONÇ PONS EL SALOBRE . Premi Carles Riba 1996
Ditirambe
Veure’t despertar
encara sota l’efecte del somieig
amb cabells que susciten electricitat,
despullada, dansant embogida
el ritual de l’albada
quan tot just els déus encara badallen.
Despertes el món,
tu, que ets la dona circular
mantinguda en l’infinit
i em fas estremir
en cada moviment espasmòdic,
com si jo només fos aparença.
Arriba el ditirambe
i t’arrossegues en el jaç
com si en un acte brutal d’entusiasme,
en la màxima inspiració divina,
et llancessis rodant per les muntanyes
fins arribar al crit vermell
del foc que canta el cor
revelant la paraula tràgica
i convertint l’univers
en un únic i creador, vital, orgasme.
encara sota l’efecte del somieig
amb cabells que susciten electricitat,
despullada, dansant embogida
el ritual de l’albada
quan tot just els déus encara badallen.
Despertes el món,
tu, que ets la dona circular
mantinguda en l’infinit
i em fas estremir
en cada moviment espasmòdic,
com si jo només fos aparença.
Arriba el ditirambe
i t’arrossegues en el jaç
com si en un acte brutal d’entusiasme,
en la màxima inspiració divina,
et llancessis rodant per les muntanyes
fins arribar al crit vermell
del foc que canta el cor
revelant la paraula tràgica
i convertint l’univers
en un únic i creador, vital, orgasme.
EDGARD ALEMANY . Funàmbuls de llum, 2009
Calesfonts
Onde a terra se acaba é o mar começa
Luís de Camões
Luís de Camões
Ha arribat el Sol
acompanyat dels nostres somriures,
d’on es veia allà on acabava
el món, qui sap si és d’on
comença. Que allà dalt trobem
la porta d’Eos i s’escampa
l’escalfor. Mar i més mar
que abraça el passeig de roques
i fustes on podríem esculpir
cada gest, cada mirada, allí
on el temps s’atura. Aigua i somnis
que no troben anclatges,
com si entréssim en aquells quadres
de perforador silenci i eternes platges.
Llum més enllà de la foscor
i el moviment, petit i tímid.
Aquí no passen les hores,
només se sent el llenguatge del vent.
acompanyat dels nostres somriures,
d’on es veia allà on acabava
el món, qui sap si és d’on
comença. Que allà dalt trobem
la porta d’Eos i s’escampa
l’escalfor. Mar i més mar
que abraça el passeig de roques
i fustes on podríem esculpir
cada gest, cada mirada, allí
on el temps s’atura. Aigua i somnis
que no troben anclatges,
com si entréssim en aquells quadres
de perforador silenci i eternes platges.
Llum més enllà de la foscor
i el moviment, petit i tímid.
Aquí no passen les hores,
només se sent el llenguatge del vent.
EDGARD ALEMANY. Calidoscopi
Trànsit
El senyor, l’oracle del qual està a Delfos, ni parla ni oculta res sinó que es manifesta per senyals.
HERÀCLIT
M’elevaré a l’esfera mística
i mistèrica,
a través de la paraula errant,
miraré la Sibil·la als ulls,
drogats, desposseïts;
enèrgic, escopiré a l’ombra d’Apol·lo
i n’extrauré poesia de tota aquesta
follia profètica.
Finalment,
em despertaran, prosaic,
estirat a l’ombra del temple,
tapat amb la llarga barba blanca,
xiuxiuejant:
- Orfeu, Orfeu....
HERÀCLIT
M’elevaré a l’esfera mística
i mistèrica,
a través de la paraula errant,
miraré la Sibil·la als ulls,
drogats, desposseïts;
enèrgic, escopiré a l’ombra d’Apol·lo
i n’extrauré poesia de tota aquesta
follia profètica.
Finalment,
em despertaran, prosaic,
estirat a l’ombra del temple,
tapat amb la llarga barba blanca,
xiuxiuejant:
- Orfeu, Orfeu....
EDGARD ALEMANY
Menorca blues
Quan s’obre la nit,
plena,
la ciutat que és una sola
queda absorta
entre fonema i fonema.
Què dius?
Rius en cada nota.
Camín amb la sordina posada
cap a la llibertat,
cendres a l’horitzó
de vermell vertical
i un blues verbal
que m’ajuda a articular
la llengua, suau,
suau, suor.
De nit i endins,
que la ciutat és una
i sola i es pinta
i balla, aquest jazz
dissonant que queda penjat
en el darrer acord
de la matinada.
plena,
la ciutat que és una sola
queda absorta
entre fonema i fonema.
Què dius?
Rius en cada nota.
Camín amb la sordina posada
cap a la llibertat,
cendres a l’horitzó
de vermell vertical
i un blues verbal
que m’ajuda a articular
la llengua, suau,
suau, suor.
De nit i endins,
que la ciutat és una
i sola i es pinta
i balla, aquest jazz
dissonant que queda penjat
en el darrer acord
de la matinada.
EDGARD ALEMANY
AREIA ESCRITA
Tenc una tenda de campanya lusa.
La plant discretament pel nord de l'illa
a les platges desertes de setembre.
Menj pa fet meu i fruita,
passeig, escolt, escric,
parl amb els arbres,
llegesc el mar.
No ho dubtis:
Viure és més que existir.
Damunt la sorra
agraesc a la nit els seus misteris
i encenc un foc humit de llenya morta.
El fum sembla una ofrena,
el vent canvia...
M'invent l'eternitat.
Fa trons.
Plou terra.
PONÇ PONS. PESSOANES, 2003
Tenc una tenda de campanya lusa.
La plant discretament pel nord de l'illa
a les platges desertes de setembre.
Menj pa fet meu i fruita,
passeig, escolt, escric,
parl amb els arbres,
llegesc el mar.
No ho dubtis:
Viure és més que existir.
Damunt la sorra
agraesc a la nit els seus misteris
i encenc un foc humit de llenya morta.
El fum sembla una ofrena,
el vent canvia...
M'invent l'eternitat.
Fa trons.
Plou terra.
PONÇ PONS. PESSOANES, 2003
JOGUINA
Vaixell ancorat,
sense tempestat,
Menorca,
me dónes la pau
i el meu somni blau
reposa.
Vaixell de paper,
per jugar va bé
tothora
enmig de la mar.
Amb un cop de mà
el trobes
llançat i amb deler
per ésser primer
qui toca,
empès pel xaloc,
la retxa del joc,
la boia.
Banyat i romput,
retorna el llagut
en doina.
I el somni desfà,
vaixell per jugar,
la boira.
Vaixell ancorat,
sense tempestat,
Menorca,
me dónes la pau
i el meu somni blau
reposa.
Febrer de 1979
ANTONI DEIG Un camí de camins . Obra poètica completa 2010
Vaixell ancorat,
sense tempestat,
Menorca,
me dónes la pau
i el meu somni blau
reposa.
Vaixell de paper,
per jugar va bé
tothora
enmig de la mar.
Amb un cop de mà
el trobes
llançat i amb deler
per ésser primer
qui toca,
empès pel xaloc,
la retxa del joc,
la boia.
Banyat i romput,
retorna el llagut
en doina.
I el somni desfà,
vaixell per jugar,
la boira.
Vaixell ancorat,
sense tempestat,
Menorca,
me dónes la pau
i el meu somni blau
reposa.
Febrer de 1979
ANTONI DEIG Un camí de camins . Obra poètica completa 2010
ESTAFERM
(I)
Amb l'alegria d'alçar-se
si el temps l'havia esbatut,
indomablement vençut,
no es dava pus per retut:
qui cau i torna a aixecar-se
és com si no hagués caigut.
(II)
Em faig enfora de la vida,
però ella és un estaferm
que a cada cop s'aixeca
amb més delit, amb més
insolència.
Joan López Casasnovas
(I)
Amb l'alegria d'alçar-se
si el temps l'havia esbatut,
indomablement vençut,
no es dava pus per retut:
qui cau i torna a aixecar-se
és com si no hagués caigut.
(II)
Em faig enfora de la vida,
però ella és un estaferm
que a cada cop s'aixeca
amb més delit, amb més
insolència.
Joan López Casasnovas
Basilica paleocristiana de Ciutadella
Coneixem de l'existència d'aquesta basílica a partir d'uns vestigis trobats el 1918. La notícia de la troballa la reproduim a la imatge del diari Iris de Ciutadella. A continuació copiam el text aparegut al suplement del mateix diari en 1935.
Sobre unos vestigios
Ya que en varias ocasiones, y por las personas que se dedican a la investigación histórica y a los estudios arqueológicos, se ha hecho notar la posibilidad de que la antigua población romana se hallara emplazada en diferente sitio de donde se encuentra actualmente Ciudadela, con alguna probabilidad, más al oeste y en los terrenos comprendidos entre el camino de Baix y Paseo de San Nicolás, (en la actualidad de la República Argentina), o sea en la orilla sur del puerto, vamos a aportar nuestra modesta y pobre colaboración al esclarecimiento de este asunto atreviéndonos a rectificar o ampliar las referencias que a este respecto da el ilustrado investigador y venerable maestro Rdo. D. Rafael Bosch Ferrer, Pbro., en el «Apéndice» de la obra del historiador D. José Cavaller Piris, «Iglesia y Ex-convento de Ntra. Sra. del Socorro», puesto que ocularmente pudimos ver, al ser descubiertos en 1918, al verificar las obras de ensanche del camino de Baix algunos de los vestigios mencionados en dichos «Apéndice» y obra.
Es posible, y así lo suponemos, que los que vimos en aquella fecha, fueran, en parte, los descritos en la pág. 124 de la citada obra, y señalados con las letras (e) y (f), pero el sitio donde estaban emplazados los que tuvimos ocasión de ver, estamos en la creencia de que difiere algo del apuntado, como también algunos de los detalles.
Si no nos engaña la fidelidad de nuestra memoria y los apuntes que conservamos no están equivocados, terminaban un poco antes de llegar a la línea de la pared norte de la única casa qué en aquella fecha había edificada en el sitio de referencia, propiedad, en aquel entonces, de D. Bartolomé Bagur, y ahora de sus herederos.
Formaban los dos grupos mencionados (e) y (f), un todo homogéneo, o sea, al parecer, la planta de parte de una casa. Primeramente y comenzando por el lado este, había dos mosaicos casi completos y muy bien conservados, cuadrangulares o cuadrados, casi de iguales dimensiones uno de otro, aproximadamente de unos 300x300 centímetros, o algo más, es decir, del tamaño de una habitación corriente o regular.
Estos mosaicos, al lado uno de otro, de este a oeste, el primero era de piedras pequeñas algo bastas, blancas, negras y rosadas, formando dibujos en forma de ese, desde el centro a los ángulos. La forma de las piedras era, por lo regular, más o menos cuadrada.
El otro, situado al oeste del descrito, era de piedrecitas muv pequeñas, de forma ovalada y color blanco, con dibujos por el estilo del anterior, pero menos complicados, formados de piedrecitas cuadradas, negras, de tamaño algo mayor que las blancas. Se comprende, por la mayor finura del mosaico, que esta habitación era más principal y que la anteriormente descrita sería más secundaria.
Guardamos unas muestras de las piedrecitas de uno y otro mosaicos, para confirmación de lo expresado, y consideramos una verdadera lástima que no pudieran conservarse los dos enteros.
Al sur de dichas habitaciones estaba la pieza secundaria, «cuadrangular, de unos 140 x 120 centímetros, formado — el mosaico— por pequeñas piedras blancas», descrita en la mencionada letra (e), pág. 124; al lado oeste, y después de los dos mosaicos principales, bajaba, a unos 120 centímetros, «una escalera compuesta de tres peldaños, habiendo a cada lado, del último de ellos, un fragmento de columna, cuyas molduras denotaban pertenecer a la parte inferior respectiva de dichas columnas, que acaso se levantaría a los mismos extremos del indicado escalón», debiendo hacerse notar que muy cerca del lado norte, separada de su base, se hallaba parte de la columna que dicha base debía sostener.
Al nordeste de los restos aludidos, y a corta distancia de ellos, se hallaban varias piedras sillares, de unos 130 centímetros de largo por unos 40 centímetros de ancho y grueso.
A unos dos o tres metros al oeste de la escalera había «un hoyo rectangular, de unos tres metros de largo, situado de norte a sur, y poco más o menos de uno y medio, tanto de ancho como de fondo, cortado en la roca del subsuelo, y revestido su interior de revoque, con dos canales de piedra, una, la del sudeste, para entrada del agua, y la correspondiente al nordeste, para el desagüe, teniendo cerca de uno de los lados una artística ánfora y en el otro un pavimiento de dos grandes y gruesos sillares»
Hasta aquí la descripción de los vestigios que tuvimos ocasión de ver en la fecha indicada (1918), los que siendo, probablemente, como hemos dicho, los mismos a que se refieren los apartados (e) y (f) de los mencionados obra y «Apéndice», en lo que coinciden exactamente, nos hemos limitado a copiar, señalando lo reproducido con comillas; pero al mismo tiempo nos hace dudar de ello, al afirmarse en la página 126 (obra citada), que la pared oeste del patio de la casa de D. Juan Portella, se levanta sobre el peldaño inferior de la escalera (e), quedando en la incertidumbre de si serían las plantas de dos casas diferentes, ya que el sitio en donde nosotros considerarnos emplazados los vestigios, está algo más al oeste de la casa del Sr. Portella.
Probablemente el mosaico a que se refiere el suelto de «El Iris», citado en la mencionada obra, publicado el 14 Diciembre de 1915, en el número 1708, debe ser el mismo, antes de extraerse las tierras, cuando solamente se veía una parte, y el que tuvimos ocasión de ver una vez apartadas las tierras que impedían contemplarlo en toda su extensión, lo que permitió descubrir los dos mosaicos grandes completos y el pequeño perteneciente a una habitación secundaria.
Son varias las monedas halladas en «Es Trabuchs», sitio o terreno en donde se hallan estos vestigios, todas de cobre, romanas, exceptuando una de plata, que tenemos ea nuestro poder, muy bien acuñada, de M-Ximino Pío, con la efigie de dicho emperador y con las siguientes leyendas; Anverso; IMP MAXIM1NVS PIUS AVG. Reverso: FíDES MILITVM.
También al procederse al ensanche del camino de «Baix», en 1918 y al hacerse el acarreo de tierras desde los citados terrenos hacia el oeste del mismo camino, fué hallada una moneda de cobre, árabe, que tenemos en nuestro poder, sin clasificar.
Es muy lamentable que por desidia o negligencia no fuera aprovechada la oportunidad, antes de que dichos terrenos fueran edificados, para hacer en los mismos una seria investigación, por personas competentes, y que todos los objetos encontrados, y los datos y planos precisos no pudieran conservarse para testimonio de lo que fuera nuestra población en épocas remotas y en tiempos casi desconocidos de nuestra historia.
Por esto vemos con gusto la formación de una Junta que cuide de la conservación de nuestros tesoros artístico-arqueológicos y la fundación de un Museo Municipal, en el que puedan ser depositados todos los objetos dignos de conservarse, a fin de que el pueblo, viéndolos, tome también interés en guardarlos y en aumentar su número, evitando que sean destruídos por ignorancia, o que pasen a manos extrañas por egoísmo.
Rosa Gornés Aloy, Ciudadela, Abril de l.935
Trepitjo espines
El vent es filtra per l’escletxa viva
del cor, com un fuet que es fa invisible
i em fibla. Jo no veig el meu botxí,
però la seva veu de tro m’espanta.
Perseguida pel buf fantasma intento
d’esquivar el seu mal art napoleònic.
Però no hi ha cap lloc on amagar-me
per evitar el salvatge inquisidor,
perquè, malgrat que hi posi porta i mur,
s’obre camí per qualsevol juntura.
Darrere meu el tinc com un espia
que espera el cru moment de la derrota.
Tot i la seva persecució
no puc rendir-me mai, costi el que costi:
primer la mort que perdré l’estendard
que em mana protegir la bretxa viva.
En peu de guerra no defalliré…
com l’heroïna d’Arc tothora lluito!
La meva ciutadella és la paraula
que porta l’arma d’un colom de pau.
En un sender de roses petjo espines
i amb els meus peus descalços sagno el vers!
Agost 2000
Anna-Maria Ticoulat
Les roses floririen
en les branques de la vida.
Konstantino Kavafis
El vent es filtra per l’escletxa viva
del cor, com un fuet que es fa invisible
i em fibla. Jo no veig el meu botxí,
però la seva veu de tro m’espanta.
Perseguida pel buf fantasma intento
d’esquivar el seu mal art napoleònic.
Però no hi ha cap lloc on amagar-me
per evitar el salvatge inquisidor,
perquè, malgrat que hi posi porta i mur,
s’obre camí per qualsevol juntura.
Darrere meu el tinc com un espia
que espera el cru moment de la derrota.
Tot i la seva persecució
no puc rendir-me mai, costi el que costi:
primer la mort que perdré l’estendard
que em mana protegir la bretxa viva.
En peu de guerra no defalliré…
com l’heroïna d’Arc tothora lluito!
La meva ciutadella és la paraula
que porta l’arma d’un colom de pau.
En un sender de roses petjo espines
i amb els meus peus descalços sagno el vers!
Agost 2000
Anna-Maria Ticoulat
TAULA DE MENORCA
Sonet anapèstic anisosil·làbic
quan les aus en el cel eren lliures
i on el Sol era un déu de misteri envoltat,
al reialme dels plors i dels riures.
Vomitant flamarades talment com un joc,
aquell déu era encès com el dia,
i aquells homes del fred, adorant el seu foc,
eren brasa de por i gelosia.
¿Com podríem de fer-li un convit que no fos
mai per res igualat en grandesa,
al damunt d’un altar fabulós?
I amb la pedra, que és mare i és terra i fermesa,
per fer dòcil el núvol advers,
van parar-li una taula, a l’ignot univers.
Anna-Maria Ticoulat
Sonet anapèstic anisosil·làbic
El vertigen del temps em transporta a un passat
quan les aus en el cel eren lliures
i on el Sol era un déu de misteri envoltat,
al reialme dels plors i dels riures.
Vomitant flamarades talment com un joc,
aquell déu era encès com el dia,
i aquells homes del fred, adorant el seu foc,
eren brasa de por i gelosia.
¿Com podríem de fer-li un convit que no fos
mai per res igualat en grandesa,
al damunt d’un altar fabulós?
I amb la pedra, que és mare i és terra i fermesa,
per fer dòcil el núvol advers,
van parar-li una taula, a l’ignot univers.
Anna-Maria Ticoulat
SONET A LA NAVETA DELS TUDONS
Nau ancorada en mar de terra plana,
navega sobre els segles, sota el vent;
tant és si fa mestral com tramuntana:
ella acarona el rumb devers ponent.
Nau sense pal ni vela de messana,
ben nua i capgirada eternament;
sense timó ni quilla, el buc silent
ens parla, enmig d’un clos, amb veu llunyana.
No atura el seu viatge a l’infinit
portant uns esperits a l’Esperit
i fent pel cel la ruta inconeguda.
Però en la quietud que tanca al fons,
hi volen, invisibles, els tudons,
que ens diuen tot l’ignot amb l’ala muda.
ANNA MARIA TICOULAT
Nau ancorada en mar de terra plana,
navega sobre els segles, sota el vent;
tant és si fa mestral com tramuntana:
ella acarona el rumb devers ponent.
Nau sense pal ni vela de messana,
ben nua i capgirada eternament;
sense timó ni quilla, el buc silent
ens parla, enmig d’un clos, amb veu llunyana.
No atura el seu viatge a l’infinit
portant uns esperits a l’Esperit
i fent pel cel la ruta inconeguda.
Però en la quietud que tanca al fons,
hi volen, invisibles, els tudons,
que ens diuen tot l’ignot amb l’ala muda.
ANNA MARIA TICOULAT
Estimada
És als verals de l'existència,
com els carrers i els arbres.
Dins ella habiten les paraules
fonamentals de la bellesa.
Vida és la seva tendresa;
en el llac profund dels miracles
l'eco de la mort s'ha desfeta
quan ella se sap estimada.
ANTONI TALTAVULL
Subscriure's a:
Missatges (Atom)