CAP MAR NO PODRÀ DESFER EL SOMNI


Cap mar no podrà desfer el somni

de l’enyor secret d’una mirada.
Aigua clara encesa de desig,
escuma blanca que ens abraça.
Els camins m’acosten al teu cos,
única ruta d’amor i calma,
i em prens per sempre en els teus braços
per fer florir la lluna, els estels i la rosada.
Capvespre daurat de tardor i de puresa,
d’instants de joia dins un cel de perfum pàl·lid.
Dues vides en una sola vida:
res no podrà desfer mai aquest somni.


MAITE SALORD

Notes a vora de mar (VI)


contemplant l’escull

Com el vell gegant,
que els somnis vetlla
entre boiroses escumes
de sal marina,
l’escull ferreny
ones pentina,
guardià fidel
de la tranquil·la cala.
Passa de lluny la vela
damunt la mar blava
i el far a l’horitzó
sa silueta alça
i sobre el cap altiu
la immensitat guaita.

A vol de gavina aquí tot sembla
una gran dibuix fet a la façana
del món: ocres i verds la terra pinta
i blaus de cel i mar tacats de nacre.


Es Portitxol (Favàritx), 1999


GUSTAU JUAN


 
Casa a Fornells

La pau d’aquest racó

no és aquesta llenca de mar
sobre la teulada, ni el regal
del cant del verderol
a dalt del fumeral;
aquesta pau tot ho abraça.
Port de somnis —Fornells—
victòria del blau:
                 finestra!

Al cor perdura encara
la blancor nupcial d’una vela,
                un vol
de gavines zenitals;
el groc efímer de les flors,
l’esclat coral -insistent de
les cigales al migdia.
Mes ara tot és quietud, sentors
de garriga i de penyal.

Casa límpida, aquesta,

i qui hi viu,
       i qui hi entra.
Niarà l’amor sobre l’amor
en la casa acollidora,
hi serà motiu de goig
el vent o la bonança,
l’ona mansa
        o furient…
Hi haurà un brindis qualque hora
per les mestresses gentils i absents.


ÀNGEL MIFSUD



ILLA


Illa, port, viatge

Terra, cel i mar
Somni, ensurt, llindar
Aventura, hostatge
Refugi, habitatge
amb taula i vi i pa
Sal, oli, llum, llar
Llet, mel i formatge,
Company, companatge
Amic i germà
Silenci salvatge
Ritmes per cantar
Mots d’un vell llenguatge
Alambí i solatge
Ahir, avui, demà
Pluja, pou, atzar
Saó, solc, usatge
Paret i paisatge
Hort i roquissar
Peny, còdol, macar
Raó, seny, guiatge
Àncora i paratge
Cala, arena, far
Xarxa, barca, platja
Vela, arjau, oratge
Ruta, nord, enllà
Fermesa de mà
Cor, corall, coratge
Vida i mort i estatge
Temps per estimar…
Illa, illa, jorn clar
Imatge o miratge
d’incert destí humà.


PERE XERXA



PREGÀRIA DEL CAMINANT


Senyor:

Tot és teu, els arbres,
el bosc, les cigales que canten
fins que rebenten;
fins i tot quan rebenten,
les seves pobres closques buides teves són també.

Doncs et pertanyen també els viaranys i les senderes

allà on el pas fou franc
per a homes i altres
bísties de càrrega,
i ara els calciguen només
escarabats de bolla, rèptils i animàlies.

Heus-nos aquí, oh Senyor:

No som bàrbars turistes rústics
que badem per ruralies transitables
cap a un green de golf;
som els teus servents —no te’n recordes?—,
et duguérem per temps fruita dels horts,
formatge blanc i sobrassada tendra,
productes de la terra —teva— i la suor —ben nostra—
(tot a mitges)
(tot?).

El poble, els peregrins, així et pregam a cor :

Volem seguir els teus camins.
Som aquí, Senyor!
…Som uns sis-cents
de tota edat i condició semblant,
amb paciència coordinada.

Els rojos van dir aquell

“no passaran!”,
però llavors els teus passaren.

Nosaltres, tanmateix

—a les bones, vam-ell-ara!—,
farem el camí que ens pertany,
ni que estigués escrit
(que no hi està!)
que tot fos vostre.

Hi passarem, doncs.

Lloat sia el Senyor!


PERE XERXA




ELOGI DE LA FESTA DE CIUTADELLA


Als horts que manejaven els ciutadellencs,

la garlanda folgosa enfilava les sínies,
i hi guarien la febre o tesors sanguínies
florits cirerers de cor vermellenc.

Als terrals que abellien als homes cabals

hi punxava l’esbarzer i les roses silvestres,
hi corria el marfull per viaranys de pedres
i hi teixien aranyes tranquils margenals.
Tenia terrats pel viure vessut
dins bufalagues de flor enfiladissa,
innocents tapereres que anaven a missa
i tendres olivelles de llavi molsut.
Arreu, mil flaires bones, i vents molt suaus
que onejaven encloves, dolçors de rosella,
aromes de verger, d’anís i de canyella,
i una joia de viure, i floratges de pau.
Cavalls dansaires i músiques mítiques,
cors enriolats entorn d’un bell foc.
El batec d’un tambor, el plor d’un flabiol.

Tot açò somiava un hort de Ciutadella

suspès damunt Es Pla un mes de juliol
tot enyorant de Sant Joan la bella Festa.


ANTONI TALTAVULL


LA INÚTIL RECERCA

Sortir quan es fa de nit,

mar endins, en la barqueta,
proa als horitzons oberts,
desplegant les blanques veles ;
navegar hores i hores
per unes rutes incertes,
cercant sempre ritmes nous
i melodies inèdites
en el misteri de l´aigua,
en el vol de les estrelles ;
i tornar després al port
quan la llum de l´alba trenca,
tornar com he tornat sempre:
amb la pobra ment ben plena
d´ensomnis, però ben buit
el calze de les ofrenes.

GUMERSIND RIERA SANS

AIRES (Per la pau)


Atura’t, tan sols un instant,

i ara l’aire, només, escolta,
sabràs que és, de dolor, el seu cant
i que és l’angoixa tanta i molta.
Sap de pobles i de la por,
i de la fam i d’una dansa,
i de precs que brollen del cor
i alimenten una esperança.

Coneix deserts i rius i valls,

jardins i hortals replets de fruita
on era, el so, de festa i balls,
on no caldria ja la lluita.
I ara són tan sols una mar
de pols i de plors fora mida
pels que van marxar de la llar,
per tants que hi perderen la vida.

Ran d’un doll net, cases i tendes

serien del poble un verger
de gestos, fruits, flors i llegendes:
cap no caldria heroi guerrer.
Però arreu, hi ha un campament
on s’enlairen veus, veus ferides,
veus d’anhel pel retrobament,
per una pau sense mentides.

I si tu escoltaves el vent

que duu els crits de la batalla,
sabràs que, en el cor, se sent
quan és Natura la que et ralla:
de cap fidel, arma o paret,
no sap de races ni esclavatge:
de l’home, en sap i diu la set,
l’afany, l’excés i el seu coratge.

Com sabràs del sol l’escalfor

i del pur del cim quan hi pugis,
prova que el dia es faci do
i que no calguin més refugis.
L’aire, escolta, de veritat,
et duu un desig franc i pregon:
fóra un bell cant de llibertat,
si fos cantat arreu del món.



ANTONI CATALÀ


Ciutadella, 12 de febrer de 2003
VERSOS

Els versos creen hàbit i quan proves

deixar de fer-ne és tard. Nits hi ha que passen
de tu i de tot, se’n foten, van de gresca
o et surten esburbats i et passes dies
rompent papers, perdut, sense trobar-te
corprès al llit desert esborrant nervis
tibants cap al malson fet mots ombrívols
esquius escrits retxats, grenyals, garrepes
que et fan apenadir, no hi ha guspires
renegues del teu fat, vols oblidar-ho
pretens fugir i no pots, ho deixes córrer
maleit i rancorós, no val la pena
t’expliques impotent, fins que un capvespre
cansats de fer el ninot els trobes mansos
i tornes reincidir, drogat, perdones
el seu rebuig, oblides tants suplicis
per culpa d’ells, malalts, sense ells encara
som més malalts. Els versos creen hàbit.

PONÇ PONS

SA GUITERRA


No sé què té sa guiterra,

jo no sé què hi té a ses cordes,
que tothom qui la sent riu
i a mi me smbla que plora.
Un vesí meu ne té una ;
moltes vegdaes la toca ;
quan més alegre ell la fer,
amb més tristesa ella sona!
O ses mans de mon vesí
no saben fer altra cosa,
o sa guiterra està trista,
o és lo meu cor el qui plora.


ÀNGEL RUIZ I PABLO


MIRATGE AL NORD


El gust terrós i espès de les paraules
L'emotiva bellesa d'un capvespre calm

vora les aigües netes de Cala Pregonda.
El vent,
extasiat,
s'adorm entre la llum cegant que el besa

damunt l'escalfor malva de la sorra.
Aquest instant,
el vol perdut d'un jove gavià,

l'olor salobre
d'un cos amat que en sa nuesa exulta

Amor! Amor!
sobreviurà
(hi ha plàstics secs, fustam, meduses mortes)
potser en els ulls futurs de qui, com jo,
n'ha fet, de cada vers, tota una vida.


PONÇ PONS


Romanç de l´autonomia


Entre blaus de cel i mar
just s'alça una terra aspra,
és petita com un puny...
i closa com una nacra.
Ensomnis li enlaira el vent
i el vent mateix els hi esclata...
El peix beu la llibertat,
l'ocell hi neix amb més ales,
el brau envest el rocam
i en brollen còdols de tanca,
i els homes la veritat
amb vida i arrels hi llauren.
És una terra petita,
per açò nos és més pàtria;
és una illa sense brides
que navega a la mar ampla.
Menorca, com núvol blanc
per un cel sens treginada,
alça't, que te tens d'alçar
contra tantes naus corsàries,
contra pirates panxuts,
explotadors, meuques, lladres
que et xuclen el paradís,
que amb gelós amor servaves,
per destilar-te'n doblers,
corcs de ventres i butxaques,
whiskis de baves i fang,
greis dels qui es lleven lleganyes
a la una del migdia,
quan el sol els ulls escanya.
Si som d'una terra seca,
no és per manca de llàgrimes;
és que sabem que plorant
mai no s'han guanyat batalles.
Agafem-nos menorquins
amb les ungles d'aquella àncora
que ens va lligar sempre més
a l'illa en nit enllunada,
perquè no ens pugui fallir
el cor quan Menorca ens ralla:
Que el silenci de la veu
de pedra i nit sigui llarga
oració de llibertat
per véncer amb la lluita a l'alba.


PERE XERXA




Enllaç al poema musicat i cantat per MARIA ÀNGELS GORNÉS

TARDOR

El sol s´és post. Sospira

la mar, i en la vorera,
llepant la negra roca,
gemega sanglotant;
el cel, com un incendi,
dins el ponent se mostra,
mentre la sombra avança
del nord i del llevant.
Les roques s´ennegreixen,
clouen les flors sos clazes
i és una sombra informe
el bosc misteriós;
aus solitàries passen
ran de la fosca terra;
son crit aspre i selvàtic
ressona anguniós.
Sobre la mar dormida
passa una barca sola;
la vela ni es batega,
el vent està adormit;
la veu d´un home canta
la dolça barcarola
fonent en la tristesa
de l´hora, l´esperit.
Tristeses infinites,
com la impalpable sombra
qui cau sobre la terra,
ne cauen dins mon cor;
angúnies misterioses
omplen l´ànima mia
i sens sanglots ni llàgrimes
en mes entranyes plor!
La pensa està endormida!
mon esperit revolta
dins la foscor i queda
el cor amb si tot sol.
No sé per què sospiro,
ni sé per què és ma angúnia:
sols sé que en mes entranyes
també s´és post el sol.
Això són enyorances?
De què? No fou daurada
de lo passat la copa;
a dolls vessà la fel.
Tal volta de la pàtria
futura, de l´eterna...
Tal volta ma enyorança
és dels amors del cel.

El sol s´és post. Sospira

la mar i en la vorera,
llepant la negra roca,
gemega sanglotant;
la sombra n´és senyora
del cel i de la terra...
la barca n´és passada...
el cel se va estrellant.



ÀNGEL RUIZ I PABLO


Es Castell (1865 -1927)



GOIG D´HIVERN


M’agrada caminar dins els camins
que estan mig amagats per entre roques
quan una pluja fina i persistent
entela, allà lluny, totes les coses.
M’agraden els capvespres de l’hivern
quan cauen, de les teules, fredes gotes;
i quan s’amaga el camp, porugament,
embolicat amb tènue i grisa boira.
Quin goig veure com l’aigua regalima
per les parets de les tanques!

I sona
el torrent, dintre el barranc, tot verd,
amb la música eterna de les gotes!
M’agrada veure com el vent
pentina els ullastres del coster, allà enfora
i sentir el seu gemec congoixós
quan xiula en la nit, davall la porta…
Quin goig, sentir dins casa els elements
quan bateguen, enfellonits, defora
i la pluja repica les teulades
insistentment, durant hores i hores…
Són tan incerts, quan plou, tots els records!
Està tan adormida la memòria!
Ens distreu tant la pluja, que el dolor
és més suau, embolicat amb boira!
M’agrada per açò, anar pels camins
que estan mig amagats entre les roques
quan una pluja fina i persistent
entela, allà lluny, totes les coses.


ARCADI GOMILA



Notes a vora mar (V)

petita barca


Voldries, terra migrada,
mostrar-me algun bell camí,
que porti, entre rosades,
a comprendre, a la fi,
perquè sempre has de finir
allà on va a morir l’onada?
Assegut vora la mar,
a l’oratge de la tarda,
vaig venir a contemplar
com els temporals de basarda
destrossen el navegar
de nostra petita barca.

Terra nostra enrevoltada
de genetes i aguilons,
tens tes costes arrapades
per les urpes dels falcons.
Illa petita nostrada:
no et deixarem a tal sort!
Sa Mesquida, 1999

GUSTAU JUAN
Hi ha un odi llarg


Hi ha un odi llarg, amarg, sense raó,
un fel espès que els segles no han vençut,
un fosc recel, un mal inconegut
que neix esclau, dolgut, devastador,

polsim eixorc que envolta la llavor,
ermàs desert de verb i llavi mut.
Posa-hi davant el cor fidel i astut
que en foscos temps féu noble la saó

per vèncer tot oprobi i desgavell.
Sigues ric en amor i lleialtat

i amb bell coratge entona el cant més bell,

savi davant el neci i malparlat,
escampa la raó com un flagell,
vers el futur empeny l’antic llegat.


PERE GOMILA
VULL QUE M’ENTERRIN ACÍ

Vull que m’enterrin ací,

de cara a la tramuntana,
vora aquesta arena groga,
sota aquestes aigües blaves.
Vindré amb les dues mans buides
—nua l’ànima—.
Vull confondre’m amb les aigües
com una espurna de llum
o un esquitx d’escuma blanca.

GUMERSIND RIERA SANS

(Fornells , 1909-1990)
A les vuit del matí


A les vuit del matí tot és lluent,
les finestres, la sorra, les teulades.
Vénen les barques mendicant el vent
amb les veles balderes i encantades.
A les vuit del matí a contra llum,
la mar té bellugors de plata viva,
cada casa del poble ja treu fum
i és un vaivé de coves a la riba.

Es desperta una mica de gregal,
hom parla de la nit i de la pesca
i esmortzen els infants vora el portal
de sardina escaliu i pa amb ventresca.



GUMERSIND GOMILA




                         Enllaç al YouTube del poema a A LES VUIT DEL MATÍ .


                              Musicat i cantat per MARIA ÀNGELS GORNÉS



            
                      Enllaç al YouTube del mateix poema A LES VUIT DEL MATÍ

                               recitat per S´ALBAIDA